Carbó a la meritocràcia i mort a l’èxit
Si parlam de musicals, em puc incloure entre aquella gent a qui li va agradar La La Land i cantava Come what may amb el jove Ben Kenobi a Mouling Rouge. Llavors, no em va estranyar quan Tick, Tick... Boom em va semblar simpàtica. L’obra es basa en la vida de Jonathan Larson, un carismàtic i talentós guionista, compositor i full artist dels musicals, que es troba sota una crisi existencial i personal del tot angoixant: en una setmana complirà trenta anys i encara no ha acabat la primera obra teatral que el pugui portar al Broadway dels anys noranta.
Aquesta crisi és totalment d’actualitat. La persecució de l’èxit i la voluntat de demostrar el seu potencial com a artista, a més de la necessitat (obligatòria) de no abandonar el seu somni, duen Jonathan a gairebé esquerdar completament les relacions personals amb familiars i amics. No tot es carrega a sobre de Jonathan, però. El seu amic de la infància, Michael, qui va abandonar la carrera actoral per convertir-se en un exitós comercial al món del màrqueting, li amolla: “Ep, Jon! Tu ets únic i no pots abandonar el teu somni, perquè de Jonhatan Larson només n’hi ha un”. El pobre Jon, que treballa de cambrer servint els típics berenars americans, no arriba a final de mes, acaben de tallar-li el llum de casa per impagament i encara no ha rebut cap cridada proposant-li el mínim contracte de producció per a les seves obres. Però amunt amb el somni!
L’addicció a la promesa d’un èxit futur és bastant recurrent entre companys i amics exiliats a la Nova York actual –permeteu-me l’adjectiu exiliat, sense persecucions judicials implicades, i referint-me a la sortida de casa cap a l’estranger cercant una vida professional més prolífica–. El dubte és si la constant persecució de l’èxit –sobretot el professional– ens allunya de la satisfacció personal i ens deixa incapaços d’assolir la felicitat. La gent que estam vivint aquí, a Nova York, ens trobam altament satisfets de viure-hi. Fins i tot es denota un punt de triomf, tot sigui dit. Però el pensament immediat a l’anterior és la promesa d’assolir la pròxima fita. Quina? Potser una millor posició professional, potser un nou contracte en una nova empresa, la direcció d’un projecte més estimulant, la publicació del proper article científic... Després ens acompanya el record d’un sentiment de pausa. Pausa en els aspectes personals, de la vida íntima. Perquè ens miram –entre els que ens trobam a NYC– i sabem que (gairebé) tots vam arribar de manera temporal i que la Big Apple no és un lloc definitiu.
Exiliar-se suposa, si no sacrificar, almenys deixar de banda gran part de la vida personal i comunitària. Em costaria molt de creure que hi hagi algú que faci la passa amb total absència de contradiccions al fet d’exposar-se a un entorn completament nou –probablement amb angostes diferències culturals– i amb la seguretat que gran part del que es vol assolir és insegur. Tot sigui pel teu somni. D’això “en sabem una estona” els científics investigadors. Al país amb una de les quotes més baixes en inversió destinada a la R+D+i, la capacitat de desenvolupar la teva carrera professional és mínima. L’única sortida possible és la ‘mobilitat exterior’ (sic).
En aquest món neocapitalista, el producte és un mateix i la (falsa) meritocràcia és la fórmula de tracció. Almenys entre aquells que tenen al seu abast assolir aquests mèrits. L’equitat és molt lluny encara. La carrera científica no és una excepció. Aquí, la meritocràcia agafa forma de publicacions científiques i projectes de recerca desenvolupats. El currículum és l’arma de competició contra els companys de camp per aconseguir la millor posició possible com a investigadora principal –és a dir, la de menys inestabilitat econòmica i temporalitat. D’això va l’exili: anar als centres de recerca amb millors recursos per tal de desenvolupar la millor ciència possible –per cert, aquella que no pots fer a casa teva, per allò de la inversió mínima– i de publicar a les millors revistes científiques, tot per fer créixer el teu perfil investigador. Almenys aquesta és la idea. La realitat suposa un difícil retorn al país d’on vares sortir, tot i tenir publicacions de gran impacte.
Conformar-se amb el que és factible i renunciar a la potencialitat del que podria ser, o continuar explorant en la recerca del pròxim èxit, sacrificant espai personal i estabilitat individual? No tenc molt clar si tot això representa el dilema que caracteritzi la nostra generació. Potser el mantra de “perseguir l’èxit a tot cost” i d’“amb esforç, tot arriba”, ens allunya de qualsevol pretensió de vida ordinària i comuna. Tant s’hi val. Espòiler: Jon era únic i va triomfar a Broadway.
Sebastià Franch és doctor en Medicina i Recerca Translacional i investigador al Memorial Sloan Kettering Cancer Center de Nova York
