De Carèlia a Petsamo
El 1993, l’almirall finlandès Jan Klenberg (1931-2020), aleshores comandant en cap de les forces armades del seu país, va anar a Madrid per fer una conferència relacionada amb la geopolítica que en aquella època condicionava la zona escandinava i bàltica. L’URSS s’ensorrava, i els finlandesos volien sortir de la seva forçada neutralitat, imposada pels russos. Enyoraven el retorn a Occident. Aquesta neutralitat o ‘finlandització’, com es va anomenar, era el preu que pagaren després de les seves guerres amb el temut i vell os rus. En aquella visita, Jan Klenberg ja va apuntar la seva aposta per l’ingrés de Finlàndia a la Unió Europea i la continuïtat de la política de neutralitat. En cap cas va intuir –davant els militars espanyols de l’Estat Major– la futura entrada del seu país a l’OTAN. Quedava molt de camí a recórrer. Klemberg va celebrar la recuperada sobirania dels estats bàltics, comentà el nou paper que hauria de jugar la defensa occidental, que considerava sobredimensionada, i va posar damunt la taula la seva preocupació pel procés de descomposició de l’URSS. Aquell any encara manava el Soviet Suprem, dirigit per Ruslán Jasbulátov, Boris Ieltsin era un parlamentari més i Vladímir Putin ocupava un alt càrrec a l’administració de Moscou.
El militar finlandès no podia entreveure el rumb polític i militar que, anys després, agafaria la seva nació. L’adquisició dels avions de combat americans F-18 en detriment dels Grippen suecs, la recent adquisició dels F-35 de cinquena generació, també americans, etc. Però el que segurament el deixaria bocabadat seria la nova marina que està desenvolupant actualment la seva Merivoimat. Per què ho dic?
Dins aquesta dècada, Finlàndia posarà en servei quatre noves “corbetes” de la classe Pohjanmaa. Són vaixells de guerra, especialment sofisticats i dissenyats per navegar les aigües gèlides de la mar Bàltica i del golf de Bòtnia. Desplacen aproximadament quatre mil tones cada una, amb una clara capacitat multifunció. La seva construcció i els seus sistemes d’armes han estat encarregats a l’empresa Rauma Marine i la Saab sueca. La classificació de “corbeta” és un eufemisme, ja que encaixen millor amb la denominació de “fragata”. D’ençà del Tractat de Pau de París del 1947 –signat amb l’extingida URSS– la marina finlandesa no havia disposat de vaixells de grans dimensions i amb una important capacitat ofensiva. De fet, els darrers grans vaixells que varen tenir en servei fins al 1944 eren dos guardacostes cuirassats: el Väinämöinen i l’Ilmarinem, ambdós tenien noms de personatges de la mitologia finlandesa, que apareixen a l’extens poema èpic nacional anomenat Kalevala, recopilat de la tradició popular el 1828.
La decisió de construir les Pohjanmaa va començar a prendre força entre el 2005 i el 2010, i la seva dotació pressupostària no es concretà fins al 2019. Cal fixar-se que Rússia aleshores no havia envaït Crimea (2014), ni duit a terme l’agressió militar contra Ucraïna (2022). L’anàlisi dels fets i les noves evolucions geopolítiques i estratègiques de Finlàndia ens fan entendre que la seva entrada a l’OTAN –el 14 d’abril del 2023– no fou tan casual ni sobtada; realment ve de molt enrere, i no només deriva del fet de sentir-se amenaçats per la política bel·ligerant i de fets consumats que practica Vladímir Putin, no. Els finlandesos volien exercir la seva independència i els calia aixoplugar-se sota el paraigua protector d’Occident. Tanmateix, ells ja saben amb escreix què significa no rebre ajuda de ningú, ni dels veïnats més pròxims. L’estratègia política i econòmica que va marcar l’era d’Urho Kekkonen els va permetre sobreviure com a nació independent davant la polarització de blocs sorgida de la Guerra Freda. Els soviètics, com els tsars, sempre mantingueren l’ànsia d’annexió i control d’unes terres que consideraven vitals per a garantir la seguretat de la península de Kola, i la gran ciutat de Sant Petersburg.
Res ha estat fàcil per la –relativament– jove nació de Finlàndia. I manco el seu procés d’independència, que va culminar el 6 de desembre del 1917. Al llarg de dos segles –el XIX i el XX– han anat construint i apuntalant una ferma identitat, no exempta de perills i fragilitats. El preu? Una guerra civil (1918), una invasió de l’URSS (1939) –que en distintes fases va durar fins al setembre del 1944–, una guerra contra Alemanya per expulsar-la de Lapònia. Parlam de més de cent mil joves finlandesos morts als camps de batalla de Carèlia, l’istme, Ladoga, Hanko i a Petsamo. Sense comptar la població civil. Un preu massa elevat per a una demografia escassa. Només la seva obstinació i determinació, la seva consciència nacional, les ganes de conservar llurs costums i llengua feren possible que Stalin abandonàs la idea de fagocitar aquells territoris boscosos plens d’éssers mítics que un dia crearen els boscos i l’aigua. No lluitar, ni plantar cara hauria tingut un cost massa alt o hauria significat la desaparició. Finlàndia no va guanyar ni perdre les guerres, sí que va aconseguir sobreviure a unes regles de joc absurdes del poder i de l'economia que condicionen la vida dels humans, les nostres. Tan sols volien viure tranquils i ser qui són; res més.
A principis d’any M. Heiskanen, un alt càrrec de l’Estat Major de Finlàndia, explicava a una entrevista del Financial Times, quins són els eixos bàsics que tenen plantejats avui dia en matèria de seguretat i defensa. Entre altres accions, construeixen dipòsits de material militar i de peces de recanvi dins territori de la veïna Noruega, en previsió d’haver de fer front a una ‘crisi’ de llarga durada i abast. Tenen converses amb Suècia per disposar també de la seva complicitat. Estan emmagatzemant reserves de combustibles i cereals per almenys sis mesos i construeixen refugis suficients per a tota la població civil. Heiskanen va dir una frase que vaig trobar prou eloqüent: “Avui, el 2024, el sentiment general del país és que ja no estam sols, podem confiar en els altres”. Aquest sentiment els dona seguretat i minva l’angoixa de ser envaïts una altra vegada. Ah! Deixam en Carl Gustaf Emil Mannerheim (1867-1951) per una altra ocasió.