Carlos Mazón, a judici
1. No hi ha pressa. Les prioritats són, ara, unes altres. Trobar les persones desaparegudes, donar suport de tota mena a la gent que ho ha perdut tot i arreglar ciutats, cases, carreteres i comunicacions. Però, assolits els mínims humans, no n’hi haurà prou que Carlos Mazón dimiteixi com a màxim responsable polític. Això ja ho dono per descomptat. Després, a l’encara president de la Generalitat l’hauran de jutjar. La incapacitat del seu govern, que va ignorar les conseqüències que podia tenir la DANA, mereixerà una sentència a l’altura de la catàstrofe: més de dues-centes persones mortes, ves a saber quants desapareguts, poblacions devastades i el malson de la fi del món. “Piove, porco governo”, diuen els italians. Doncs sí. Van caure 500 litres per metre quadrat en vuit hores, es van desbordar dos rius que s’ho van endur tot i tot això són desastres que dicta la natura i que signa l’atzar més malèvol. Però la negligència de les autoritats valencianes va dur la gent cap a paranys mortals. I això s’ha de pagar.
2. Victòria Rosselló, la dona del temps d’À Punt, la televisió pública valenciana, avisava ja al matí que estaven en alerta roja. No només pels avisos de l’Aemet, que advertia dels riscos, sinó també perquè ja havien plogut més de 400 litres a les capçaleres d’uns rius que sabien que no podrien engolir tanta aigua. Per això, a les 15.20 h ja va dir que no s’havia de sortir de casa. Textual. Amb tota aquesta informació, a l’abast de tothom, Mazón va comparèixer i va dir que a les sis la DANA ja hauria passat de llarg cap a Conca. Mentida. A aquella hora, els rius ja s’havien desbordat i baixaven amb el cabal equivalent a quatre vegades l’Ebre. Quan des de la Generalitat, a les 20.11 h, es va avisar tota la població, ja hi havia morts. Es van voler curar en salut, però paradoxalment aquest missatge serà una prova clau en un judici. La incompetència va matar molts centenars de persones.
3. La desgràcia valenciana, a més, ha evidenciat tres fenòmens periodístics: el centralisme madrileny, el partidisme encegat de no poques capçaleres i el paper indispensable d’unes xarxes socials que afloren la realitat. Sense els testimonis de la gent a X, a Instagram o a WhatsApp, s’hauria amagat la veritat de les conseqüències de la catàstrofe fins a tornar a l’opacitat franquista. Amb la riuada del Vallès del 1962 es van fer jocs de mans amb dos censos de víctimes mortals, perquè no semblessin tants, es van tapar el munt de negligències en la identificació de cadàvers i no es va aturar el tràfic de nens orfes que hi va haver. Ara la ciutadania, empoderada a les xarxes, ha pogut explicar i ensenyar les coses tal com són, a l’instant. D’altra banda, ha estat penós –però gens sorprenent– constatar com els mitjans de comunicació de dretes, o afins al PP, han intentat minimitzar l’esgarrifosa gestió de Mazón i han mirat cap a l’altra banda quan Núñez Feijóo va ficar-se de peus a la galleda amb les seves declaracions. També ha estat decebedor –però tampoc és nou– que aquests mateixos mitjans que pensen, escriuen i parlen des de la capital s’hagin mirat la catàstrofe des d’un madridcentrisme vergonyós. De debò que els preocupava com podrien arribar els madrilenys fins a València pels tres dies de festa, si no hi havia tren i les carreteres estaven tallades?
4. Carlos Mazón, per poder ser investit president, va necessitar anar de bracet de Vox. La primera mesura conjunta va ser suprimir la Unitat Valenciana d’Emergències. Es van carregar un “chiringuito de las izquierdas” i se’n van vanar públicament. Es van penjar medalles per estalviar-se un organisme superflu, inútil. Aquesta setmana hem vist, amb tota la crueltat, que necessari que era coordinar les emergències. Malament rai els polítics que entre el poder i la gent trien sempre el poder. Ho acabem pagant tots nosaltres.