Que els homes es matriculin en estudis de cures

És difícil no recordar el passat, sobretot quan és tan proper. I encara que mai hi ha una sola data, en el camp de l'educació superior sí que hi ha un vuit de març particular, el del 1910, que va ser la primera vegada que les dones es van poder matricular oficialment a la universitat. Van ser 21 a tot l'estat espanyol.

Si poguéssim resumir els principals obstacles que es trobava la dona a l'hora d'accedir als estudis superiors, diríem que durant el segle XIX van ser més de tipus legal, mentre que els del segle XX van ser de tipus social.

I així, tot i que les dones també van beure de les fonts il·lustrades que afirmaven la igualtat de tots els éssers humans, el liberalisme només va considerar els homes com a subjectes abstractes i universals amb dret a vida pública, al contrari que les dones, a qui considerava que els corresponien el bon govern de la casa i la família. D'aquesta manera es va perpetuar la idea que existien dues esferes socials separades i estanques: la pública, per als homes; la privada, per a les dones.

A tot això caldria sumar-hi que religió i ciència, que tant s'oposaven en altres camps, van ser coincidents pel que fa a la concepció de la dona. D'aquesta manera, els sermons i consells de l'Església es basaven en elogis a la maternitat i amb això la renúncia de les dones a les pròpies aspiracions, alhora que es destacava la gran importància del servei de la cura. La ciència tampoc es va quedar curta, i els estudis del positivisme científic establien un dimorfisme anatòmic i funcional que justificava la diferència de rols socials i culturals de gènere.

La desigualtat entre homes i dones era tan manifesta en els drets civils, socials i polítics que el 1890 Emilia Pardo Bazán va escriure des de les pàgines de La España Moderna: “La distancia social entre los dos sexos es hoy mayor que en la España antigua, porque el hombre ha ganado derechos que la mujer no comparte. Cada nueva conquista del hombre en el terreno de las libertades políticas ahonda el abismo moral que lo separa de la mujer".

No és casualitat que a tot Europa les primeres universitàries accedissin als estudis de medicina. D'alguna manera semblava que se seguia una certa tradició i l'educació mèdica va començar a veure's com una cosa pròxima a la condició de dona i les seves funcions de cura. En sentit contrari, crida l'atenció que l'accés a altres carreres, com la de dret, presentessin una forta resistència, pel poder que llavors comportava entrar-hi.

Ha passat un segle d'aquesta situació. Avui les dones ja representen la majoria de l'alumnat universitari amb un 57%. No m'aturaré en xifres àmpliament conegudes. Només voldria apuntar que, grosso modo, mentre que en les carreres de ciències de la salut 7 de cada 10 alumnes matriculats són dones, en el camp de les anomenades carreres STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) és just al revés, ja que són 3 de cada 10.

I això és el que avui, decididament, hauríem de canviar, però en un doble sentit que poques vegades es reconeix. D'una banda, generant confiança i seguretat en les nenes: des de l'escola han de creure en les seves possibilitats i aptituds també en el camp tecnològic i de transformació digital. Probablement, en un futur no gaire llunyà la majoria de les feines més reconegudes estaran en aquestes disciplines. Però la cura de les persones amb tota seguretat seguirà sent també molt important, tal com hem vist en la pandèmia amb una enorme claredat. Ara bé, les cures no poden ni han de seguir estant majoritàriament en mans de les dones.

Així doncs, perquè es produeixi aquest canvi, també caldrà que els homes es matriculin en infermeria, medicina, treball i educació social, magisteri, etc., en la mateixa proporció que les dones. Només així aquestes carreres tindran, no només el reconeixement de les persones, sinó també el prestigi econòmic i social necessari. Aconseguir una adequada proporcionalitat en els estudis, i abandonar en conseqüència els tòpics de "carreres típicament femenines o masculines", ens permetrà assolir aquest equilibri tan desitjat.

Tinc confiança i optimisme que això passi, i potser per això m'agrada recordar la història i veure el llarg camí recorregut. Per això, també, cada any en aquesta data dedico aquest article a la meva neta Carlota, nascuda el 8 de març del 2010 en plena nevada a Barcelona, i a qui sempre anomeno "la bombeta" per les idees que se li acuden. Ella, les seves germanes, cosines i cosins i totes les nenes i nens que han viscut una experiència com la pandèmia, segur que construiran un món millor.

Esther Giménez-Salinas - Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés - URL