Carme Junyent, diversitat i rigor

L'única ocasió en què vaig parlar amb Carme Junyent, fa quinze anys, ella va arribar a la reunió acompanyada de Xavier Rubert de Ventós, i en aquella conversa vaig sentir per primera vegada que només a Barcelona es parlen més de 300 llengües. I una reflexió: que el bilingüisme és un marc dins el qual una llengua com el català té les de perdre, mentre que en el marc del multilingüisme hi té molt a guanyar. Una idea exposada amb senzillesa, però que contenia una gran complexitat, com era propi de Carme Junyent. Els seus escrits i intervencions públiques posseeixen el do de la bona pedagogia, d'explicar qüestions delicades de manera accessible sense perdre profunditat ni amplitud. Els seus treballs sobre diversitat lingüística i sobre africanisme i llengües amenaçades són enormement valuosos. En els darrers anys va fer sovint el paper de sibil·la anunciadora de la fi del català, una idea que els mitjans adoraven fer-li repetir i que ella aprofitava per introduir reflexions interessants de debò: entre elles, les seves aportacions en matèria de polítiques lingüístiques i educatives.

De gran transcendència pública –i d'una impressionant càrrega emotiva– és el seu article testamentari, “Morir-se en català”, publicat a Vilaweb, en què explica els problemes que va tenir per expressar-se en català amb el personal sanitari que la va atendre en les setmanes que l'havien de dur a la mort. És una situació en què es troben milers de persones cada dia, i reflecteix una desigualtat tan flagrant, i tan indefensable, que només podran dir que no l'entenen aquells que no la vulguin entendre. La qüestió del català a la sanitat no és sobre ancians despistats que s'atabalen i no els surt la paraula en castellà que voldrien dir, com sovint es presenta. És sobre els drets lingüístics de les persones, que són drets fonamentals. Als parlants d'una llengua que se'ls nega o se'ls regateja aquest dret, se'ls infligeix una injustícia profundament antidemocràtica. El testimoni de Carme Junyent interpel·la tothom, però en especial els governants. A aquells com el govern de Marga Prohens a les Balears, que acaben d'eliminar el català com a requisit a la sanitat pública, els posa en evidència com el que són: elements antisocials, incapacitats per a la tasca de govern.

Només una lectura crispada de la vida pot confondre l'oposició de Carme Junyent a l'anomenat llenguatge inclusiu amb una expressió d'hostilitat cap a les persones no binàries. Tampoc és, com es va afanyar a piular algun imbècil, una refutació del feminisme. Qualsevol que llegeixi Carme Junyent comprovarà que el seu compromís amb la diversitat no s'atura en la lingüística, sinó que inclou la diversitat sexual i la cultural. Sabia, però, que les millors idees comencen a fallar quan s'oblida un element fonamental: la importància de les paraules, la cura i el rigor que exigeix el tracte amb el llenguatge. Sense respecte pel llenguatge i per les llengües, no hi ha llibertat. Tota la seva vida i obra són una gran, necessària defensa d'aquesta idea.