Carme Riera i la paradoxa de les pioneres

Ser pionera vol dir obrir camí allà on no n’hi ha, anar apartant arbustos i penetrant en espesses bardisses. S’ha de tenir un caràcter decidit i veure-hi clar allà on encara no s’ha fet la llum. I suportar les ferides de branques i esbarzers, d’espines que vas traient-te mentre avances. Les que ara ens dediquem a l’ofici d’escriure, a pesar de totes les dificultats que hem d’afrontar lligades a la precarietat i la incertesa, vam trobar-nos un camí ja fet en el qual no és estrany que siguem nosaltres les autores. Què hauríem fet si cap dona no s’hagués atrevit a trepitjar aquest terreny en altres temps exclusiu dels senyors? Per sort hem pogut comptar amb destacades figures que no només van entrar en la literatura per vocació individual sinó que sempre van tenir en compte l’avenç col·lectiu. Una de les autores que van irrompre amb força per estripar moltes cotilles en el terreny intel·lectual i literari va ser la Carme Riera, que acaba de publicar Una ombra blanca, una novel·la magnífica que té la virtut de fer pensar, sentir i somniar, tres coses que costa trobar en una sola obra. Que la Carme Riera publiqui novel·la després de set anys de no fer-ho hauria de ser un esdeveniment digne de rebre l’atenció que mereixen les figures cabdals d’una literatura. Però ai, resulta que en aquest país tan petit ens pensem que la via planera que trepitgem ha existit sempre i no reconeixem amb prou entusiasme les que la van forjar amb tot en contra.

Quan ningú parlava del jo intimista i poètic, la Carme Riera va elevar el nivell de generacions senceres de lectors amb el seu bell Te deix, amor, la mar com a penyora. Quan la qüestió de les identitats que maten i l’odi cap a l’altre no ocupaven les pàgines dels diaris, la mallorquina va rastrejar en la història els malsons que provoca la intolerància amb Dins el darrer blau. Molt abans que les estanteries de la narrativa s’omplissin d’un tema tan oblidat per l’hegemonia masculina com la maternitat, Riera va publicar Temps d’una espera. I bé, el que també li devem a la Carme és que hagi estat una autora lliure que a cada moment ha fet exactament el que ha volgut, explorant gèneres i temàtiques ben diverses, convertint-se així en un exemple de com es pot escapar de les constriccions imposades des de fora sense caure en un nou encasellament pel compromís o la consciència col·lectiva. És a dir, ser individu sense ser individualista.

A les dones, pels complexos de ser una classe subordinada, ens ha costat molt reivindicar una genealogia pròpia. Si els teus referents són majoritàriament femenins semblarà que només llegeixes dones i que el que escrius només està destinat a interpel·lar la meitat de la població. I esclar, nosaltres volem ser escriptores normals, no escriptores femenines. Però el reconeixement de les que ens han precedit és imprescindible si el que volem és construir una tradició literària. En aquest sentit, és lamentable que tantes veus joves i noves parlin com si ningú hagués escrit abans que elles, com si haguessin emergit per generació espontània, pur adamisme meliquista i asfixiant que serveix per a l’ara i l’aquí i serà substituït demà passat per un altre fenomen que es posarà de moda sense deixar cap rastre remarcable. Perquè ja fa anys que la literatura catalana és una successió de noves veus joves i virginals que són oblidades a la segona o tercera novel·la, reemplaçades a cada pas per noves tongades de veus joves i virginals, cosa que serveix per vendre llibres però no per fer una cultura. No dic que tornem a la veneració gerontocràtica d’altres temps, però jo sé que dec les meves paraules a les qui m’han precedit, que la meva llibertat neix de les cicatrius que els esbarzers van deixar en els braços de les pioneres. Una d’elles, la Carme Riera.