Les carmelites de Dachau

Quan l’arximandrita Lev Guillet, autor del llibre Un monjo de l’església d’Orient va arribar, als anys vint del segle passat, a les terres de Galilea, Cafarnaüm i Tiberíades va escriure que allà –a Galilea– l’esperaven; hi va trobar la intimitat del que ens resulta entranyable, del que ens arriba senzill alhora que transcendent. Una cosa semblant va ocórrer el 2018 quan els Blauets de Lluc arribaren al Memorial de Dachau i hi trobaren les monges carmelites que viuen en aquell camp. 

Joan Comas i Seguí és una persona que ha dedicat tota la seva vida laboral i també emocional a l’Escolania de Lluc, a la formació dels Blauets. Sempre amb la intenció que els infants en traguessin alguna cosa personal i única de la seva estada al santuari de Lluc. Certament, amb el pas dels anys, Joan hi ha deixat una bona empremta. Entre les diverses tasques que tenia quan hi treballava, una era cercar espais adients o ‘especials’ per tal que hi poguessin cantar els Blauets de l’Escolania de Lluc. Una tasca ben interessant, vaig pensar, en conèixer la història. El 2018 Joan i Tomeu Serra –tresorer dels Antics Blauets– rondaven les esglésies i els poblets que envolten la ciutat de Munich a l’Alta Baviera. I mentre recorrien la contrada, un dia anaren de visita a Dachau. Qui no ha sentit a parlar de Dachau i de les atrocitats que s’hi varen cometre? Més enllà del mur nord del memorial hi ha el convent de clausura de les Carmelites Descalces de la Sang Santa, un orde religiós que va ser fundat al segle XVI per Teresa d’Àvila. El món és petit, vaig pensar. Aquest convent en forma de creu va ser consagrat el 1964. Les monges carmelites varen triar l’antic camp de concentració, un lloc de terror, per fer-hi un lloc de pregària, en nom del sacrifici i el perdó, però també com a senyal d’esperança per a la humanitat. Diuen que posar els peus a Dachau és endinsar-se en la desolació, i és cert. On avui hi ha el convent de clausura i la capella de l’Agonia de Crist, antigament hi havia un pavelló de desinfecció i el prostíbul del camp. Curiosa coincidència. 

La presència de monges i edificis religiosos a Dachau no és casualitat. A partir del 1933 els nazis varen deportar, empresonar o matar prop de tres mil capellans i monges de tot Europa de diferents confessions. Dins el camp hi convivien catòlics, jueus, ortodoxos, protestants i d’altres. Al llarg dels anys, i de manera conjunta, hi varen resar, crearen una força espiritual única que encara es pot percebre en aquest memorial. Moltes persones, gràcies al barracó número 26, hi varen trobar Déu, a Dachau. Les monges i els monjos carmelites arribaren com a presoners amb les primeres fornades de deportats. I encara ara hi són.

El fet és que Joan i Tomeu aviat varen conèixer Irmengard Schuster, l’actual mare priora del convent, hi parlaren i la cosa va anar rodada. Joan encara ara recorda la gran sensibilitat d’aquesta dona. El mateix any 2018 les portes de la capella s’obrien de manera excepcional a les veus pures dels Blauets. Les monges de clausura i l’escolania de la nostra serra de Tramuntana entraren en comunió. L’any 2022, altra vegada, la capella del convent s’omplí amb la sonoritat de l’orquestra de l’Escolania. Interpretaren obres de Vivaldi i la banda sonora de La llista de Schindler, de John Williams, entre d’altres peces. Allà dins els músics parlaven en veu baixa, per respectar el silenci de l’indret.

Irmengard va parlar des del més profund de la seva ànima per explicar als joves la  presència de les seves monges a l’antic camp de concentració: “Mentre hi hagi patiment humà en aquest lloc, nosaltres tenim un motiu molt fort per continuar-hi i pregar aquí”. Hi ha tanta força en aquestes paraules! Quan escoltava aquesta vivència les preguntes em brollaven al cor. Com pot ser que encara ens continuem matant? No hem après res? Hi ha tant d’odi que ens envolta? L’experiència de Dachau –es pronuncia Dajau– fou positiva per als Blauets i els joves músics de l’orquestra que els acompanya. Marta, violoncel·lista de vint-i-tres anys, recorda que en aquella capella va poder sentir-hi coses que no havia sentit mai: hi percebia la força espiritual. I aviat va pressentir que aquelles dones –aquelles monges– eren diferents de la resta de persones, tenien quelcom especial. Marta ens va dir que no li hauria costat gens estar-hi una temporada.

Des de fa algunes setmanes o mesos algú ha decidit que els humans no ens hem matat prou, volen que ens matem més. Amb els milions de persones que veieren les seves vides destruïdes per les bombes i la matera, encara no n’hi ha prou. Intenten, una vegada més, que ens preparem per tornar-nos a matar. Deixarem que ho aconsegueixin? Que se’n surtin una altra vegada? O serem capaços de preservar la bellesa interior de les monges carmelites i ens salvarem? 

Deixau-nos viure amb la senzillesa i la transcendència de Galilea.