Carnaval, carnaval...

A ca nostra, molts dels records familiars més primitius s’ubiquen a la barriada de Can Capes, on s’instal·là una part de la família a la seva arribada a Palma, en el context d’un èxode rural més general. Can Capes era a Palma, però no era Palma i, tot i que òbviament no era el centre de la ciutat, tampoc era una barriada tal com les entenem ara. Can Capes era un no-lloc situat en els environs de la carretera que arribava d’Inca, amb cases no alineades, carrers sense asfaltar i una fosca que es podia tallar.

M’hi vaig familiaritzar molt més tard, ben entrats els anys 70, i continuava essent un territori indòmit, encara pendent de civilitzar i amb una prefiguració urbanística difusa i només sumàriament substanciada: “Per on diu que passa el carrer?”. El relat familiar, però, arrancava 30 anys abans, amb històries amb regust de postguerra: la ronda dels serenos, les sedes a les mans, el tramvia atrotinat, la monja de les indiccions, la clau al pany...

No fa falta gaire imaginació per intuir un dia a dia centrat en la subsistència, i unes diversions precàries, espontànies i poc oneroses, entre les quals es devien situar les erràtiques tradicions de Carnaval, més o menys trasplantades des dels pobles d’origen i naturalitzades al suburbi amb una posada en escena encara més malambrosa.

En esser els Dies, i sense gaire planificació, s’improvisava un cambuix amb un llençol o una cortina vella i s’anava per les cases a tocar baules a cop de pregunta retòrica: “Voleu flesses?”. La malifeta es podia anar graduant tirant farina o terra a la cara del que obria, o limitant-se a riure i córrer per evitar ser aglapits de ple o encalçats amb una granera. I poca cosa més. Aviat cap a casa i fins l’any que ve.

Anys més tard, el Carnaval es va anar estructurant al voltant de les noves aspiracions democràtiques. Les primeres rues i desfilades arribaren dins l’aura de la recuperació de les llibertats i la reivindicació dels drets més diversos. Tot prenia un aire alternatiu, creatiu i vagament subversiu... I fins ara que, com tot, ha sortit de mare.

Ja hem passat el Dijous Llarder, i encara no ens havíem recuperat dels excessos d’un desembre curull de celebracions i efemèrides –civils, religioses, paganes, familiars, culturals, escolars...– a major glòria del Consum.

No duim ni 50 dies del 2023 i ja hem celebrat dos Caps d’Any –el gregorià i el xinès–, els Reis i un Sant Antoni ben atapeïdet amb xompletes i assajos –més d’un, segons sabérem arran de l’agra polèmica manacorina–, a més de foguerons, beneïdes diverses i pins ensabonats. També amb la corresponent dosi de polèmica, no en mancaria d’altra. 

Sant Sebastià no va voler quedar enrere i ens va dur 15 dies de festa ininterrompuda: macrorevetla, barbacoes i olor de porquim a la capital, ofici solemne, premis literaris –ep, també polèmics–, diada ciclista, vermut 'ressacós', gran concert d’Antònia Font –sí, sí, també polèmic– i hipercorrefoc de tancament.

Per evitar qualsevol possibilitat d’avorriment, 'les calmes' de gener també han estat animades per les rebaixes i pels tradicionals embossos per veure la neu, que enguany no ha faltat a la cita. Qualcú degué pensar que el febrer venia mortet i que no era cosa de perdre el ritme i per això el cap de setmana passat el parc de la Mar va acollir els tres dies de concerts gratuïts de l'On Season Fest, no fos cosa que quedàssim amb qualque endarrer... També vàrem omplir la Seu dia 2 de febrer –un altra 'tradició' irrenunciable– i, just abans d’encetar l’esperadíssim Carnaval, les pastisseries i floristeries han celebrat un dels seus grans clàssics anuals: Sant Valentí.

I a la fi arriba el Carnaval, temps de descontrol per antonomàsia, però ara un poc deslluït per la forta competència del mercat d’'excessos', que ens hi fa arribar una mica embafats i esbravats, després de tants de sacrificis en honor del suprem déu del Consum.

Sorprenentment, el Carnaval conserva el relat de transgressió i llibertat creativa, quan és una de les festes més fades, pautades i compostes de tot l’any. També a l’escola, transformada ara en un club d’esplai permanent i sempre disposada a esquivar les avorrides servituds acadèmiques, que tant destorben l’imperi del Consum.

Ara, la pulsió carnavalesca –dins i fora de l’escola– passa per l’organització de complicades desfilades de comparses: horaris, consignes, preinscripcions, coreografies, exhibició, jurats, premis i categories... I gastòrum. Molt de gastòrum i tudadissa. Que això ja no va de llibertat, sinó de fabricar consumidors i de mantenir a tota màquina aquesta locomotora que ningú sap cap on va.

I és que en veure colles de grandolassos caracteritzats de tauler de parxís o d’'imaginatius' siurells, revenen les sàvies paraules dels clàssics: “Menos samba e mais trabalhar”.