‘Carpe momentum’ als ponts de l’autopista
Allò que perdura ho funden els poetes, va sentenciar Hölderlin, tot i que també li podríem retreure que Hölderlin mateix era poeta i que, per tant, agranava cap a casa. Però no hem de dubtar de l'honestedat de qui també es feia aquesta pregunta: “per a què els poetes, en temps de misèria?” Algú pensarà que no ens fan cap falta, però són els mateixos que creuen que, per viure, només fa falta acotar el cap i fer el sord i el cec al pròxim i a allò que els envolta. Però el cert és que, quan les coses es posen difícils, sol ser quan l'ésser humà es gira més cap a la poesia.
Si se'm permet insistir en el que deia aquesta setmana, ara és un moment que es publica molta poesia en llengua catalana, i d'una qualitat molt alta, traduïda d'altres llengües o bé escrita per autors nostrats. Si voleu celebrar d'alguna manera el Dia Mundial de la Poesia, que està assenyalat damunt el calendari el 21 de març (una efemèride tan útil o tan inútil, tan digna o tan indigna de ser festejada, com qualsevol altra), la meva recomanació és que agafeu un llibre de poemes i, senzillament, us poseu a llegir-lo. De vegades hi ha lectors que diuen que no llegeixen poesia perquè no en saben. Això no ens hauria d'aturar: la majoria tampoc no sabem música, però bé que l'escoltam, i distingim, sense gaires manies, allò que ens agrada d'allò que no ens fa tant el pes. No passa res per aplicar a la poesia la mateixa familiaritat que a la música, més que més perquè també tenen en comú la millor manera d'acostar-s'hi, que és –senzillament– deixar-se endur.
Dos poetes mallorquins, Biel Mesquida i Miquel Cardell, acaben de publicar dos llibres de poemes importants, Carpe momentum i Els ponts de l'autopista. Mesquida és un poeta vitalista, i amb aquest nou llibre i ja doblegats els setanta, el que fa és redoblar l'aposta: no ens proposa tan sols que aprofitem el dia, com aconsella el Carpe diem d'Horaci, sinó que aprofitem el moment, que ens agafem a cada engruna de temps que tenim, li sapiguem treure el profit i assaborir-la bé. La idea, en definitiva, és no tudar el temps, i la millor manera de fer-ho, segons es desprèn d'aquest llibre de llibres, és estimar: no deu ser casualitat que Mesquida titula el llibre a partir d'Horaci i el tanca a la manera d'Ovidi, amb un “Ars amandi” format per una col·lecció veritablement impressionant de vint-i-cinc poemes en prosa. Abans d'arribar-hi, Carpe momentum està ple d'epifanies, de celebracions de la vida i també de reconeixements sense embuts de la mort i del seu poder, d'exaltacions del pensament i de l'emoció, i també –com és propi de l'autor– de moltes lectures que, en forma de citacions, s'entreteixeixen amb els poemes del llibre fins formar-hi una sola trama, un sol vestit perquè el lector se l'endugui posat allà on vulgui.
Per la seva banda, Els ponts de l'autopista és el nou llibre que, juntament amb els tres anteriors (Sota la volta de ferro, Les terrasses d'Avalon i Les Barques de la boira), publicats de l'any 2000 cap aquí, fan de Miquel Cardell (que d'un temps cap aquí s'ha desdoblat també com a fotògraf instagramer) un poeta amb una mirada molt especialment penetrant, lúcida i inesperada, capaç de trobar sentit profund i una forma de bellesa (de vegades serena, altres vegades monstruosa) en els paisatges del sud de Mallorca. Poeta caminador, Miquel Cardell ens ensenya a tornar a mirar aquesta Mediterrània essencial i malmenada, i les cicatrius urbanístiques que la modifiquen o la desfiguren. Una idea del paisatge que el connecta amb Damià Huguet (de qui ara commemorarem el vint-i-cinquè aniversari de la mort, juntament amb el de Miquel Àngel Riera), però també amb John Ashbery, i el converteix en un referent de plena modernitat. Llegiu Cardell i llegiu Mesquida: no us allargaran la vida, però sí que us faran passar més gust de viure-la.
Sebastià Alzamora és escriptor
