Sap on és el carrer Aribau?
El noi, jove i aclaparat, m’atura, perquè em veu amigable i em fa la pregunta. El número 223 del carrer d’Aribau on és? No m’ho pregunta així, esclar, sinó de manera dubtosa, balbucejant i sense cap energia. Busca, ja ho entenc, un comerç o un bar on li faran una prova per començar a treballar. Li ensenyo la placa del carrer on som, que és justament Aribau. Se la mira. Entenc que no sabia que els noms dels carrers s’escrivien en una placa a les parets dels edificis. Ara, doncs, cal trobar el número. Li ensenyo el del portal on som. El 86. I descobreixo que, esclar, no sap que els números dels carrers són en voreres parells i imparells. I que caldria saber si van en ordre descendent o ascendent. Li intento explicar però no me’n surto. No sap de què parlo. Seria una bogeria, esclar, parlar-li dels conceptes “Muntanya-mar, Besòs-Llobregat”, que tots els barcelonins d’una certa edat i curiositat (excepte Manuel Valls i adlàters) coneixen.
Aquest noi no ha estudiat això que podríem anomenar, potser, urbanitat, a l’escola. A casa no l’han enviat mai a comprar a la botiga o a fer un encàrrec. Potser l'hi han explicat, però ell no ho ha escoltat. Tampoc podria enumerar totes les verdures. No coneix l’albergínia, ni l’espinac. Sí que coneix l’enciam i la patata. Pot viure així. Arribarà a la prova laboral, tard, i tant li farà que li diguin, sisplau, que posi l’esquena dreta, que no pot agafar la comanda recolzat a la pissarra dels preus. Que ha d’apuntar o no s'enrecordarà de res.
El veig marxar. Les meves explicacions no han estat retingudes, ja no recorda que aquesta vorera és la parell. No el trobarà mai, el número que busca. Serà un miracle que arribi als vint anys viu.
