Les carreres i les feines
Sembla que cada vegada s’ha de decidir més d’hora; però sempre arriba el dia que els joves estudiants han de triar –d’una manera molt clara– quina carrera volen cursar, i quin ofici es pensen que serà el que els podrà donar una vida professional profitosa i estimulant. Haver de prendre una decisió quan hom té quinze o setze anys és certament arriscat, però. Amb l’elecció de la mena de Batxillerat que es vol fer ja comença a perfilar-se en l’horitzó les feines –les carreres– que hom podrà acabar cursant; que si lletres, o ciències, o un equilibri entre les dues branques bàsiques del coneixement. O bé, si un es decanta per un ofici, les formacions professionals que mai no han acabat d’anar bé en aquest país, tot i la noblesa dels vells oficis i la necessitat de tenir bons professionals en sectors com la construcció o l’hostaleria.
Sempre hi ha el vell problema: decidir si s’ha de fer cas al cor o al cap, de si seguir la línia del que voldríem estudiar o del que sí que –diuen– ens portarà al mercat laboral amb garanties d’èxit. Jo he tingut molts amics que han estudiat diverses coses a les quals sabien que no es podrien dedicar professionalment, o amb moltes dificultats, però la felicitat i els coneixements adquirits durant els anys d’aprenentatge els han donat la força per refer-se, madurar, estudiar d’altres coses o simplement formar-se per trobar feines que sí que els donessin un bon sou. Al final, una feina pot ser només una feina.
Una manera com qualsevol altra de trobar recursos econòmics amb els quals mantenir-se; no té per què ser un destí, una font de felicitat, o una mostra del caràcter íntim de les persones. Que la feina ha de definir-te és una manera de pensar no gaire raonable; a més, porta la gent a abocar-s’hi tant que perden qualsevol identitat al marge del treball que fan, o a no saber fer res més a banda del que els dona diners. Sovint passa això amb les feines vocacionals: com que fas el que t’agrada, no acabes fent res més, tots els dies de l’any. Lluny de ser una meravella, es pot convertir en una desgràcia. Com els passa als “artistes”, o als addictes a la feina, els quals amb aquesta mateixa feina, obsessivament viscuda, no fan més que amagar mancances psicològiques. Es treballa molt per evitar d’altres coses, més incertes.
Viure per treballar o treballar per viure? Al mateix temps, però, deu ser un suplici tenir una feina amb la qual no es té gens d’afinitat o que no et dona gens de goig, i de la qual només es participa pel salari, sempre amb l’ull al rellotge per fugir cap a allò que sí que ens dona alegria. “No odies els dilluns, odies el capitalisme”, diu l’acudit; com si fos el capitalisme el que ha inventat l’obligació de fer feina per haver de viure. Tanmateix, allò que fem més de gust ho fem millor: vet aquí el secret. Però per triar bé una feina, una carrera, hom s’hauria de conèixer molt a un mateix; i també hauria de saber què és exactament fer d’infermer, d’advocat, o de pilot d’aviació, més enllà del que ens mostren les pel·lícules o ens imaginem en somnis.
