Carrers i història

Diu el tòpic que la història l’escriuen els vencedors. És ben cert que la historiografia no és un camp aliè a la política, i que, pertot, però sobretot als països poc lliures, la recerca de la veritat històrica no és mai aliena als interessos dels que en el moment que sigui remenen les cireres. L’actualitat és un camp de treball on s’imposen certs relats sobre d’altres, però la història també ho pot arribar a ser, sobretot perquè ens dona una visió del món que es pot usar per fer valer en el present determinades idees.

Així, hom es pot inventar que els territoris on es parla el català sempre hi ha hagut presència normal de la llengua castellana, o inventar que la difusió del castellà és aliena a les polítiques colonials a Amèrica, o als decrets de Nova Planta a la península, o a les sentències dels Tribunals Suprems madrilenys actuals, que impedeixen encara la comunicació mútua entre comunitats autònomes que tenen la llengua catalana com a cooficial, etc. Hi ha tota una historiografia al servei d’un projecte nacional o imperial, que avala abusos, injustícies, que falseja conflictes o fins i tot inventa utopies que mai no van existir per a donar una excusa a un teòric retorn al passat.

El franquisme es presenta com una resposta al totalitarisme comunista, per exemple, i aquest com a retorn a la grandesa de l’Espanya dels Reis Catòlics. Tota política autoritària es basa en la mentida, també històrica, per bé que tota democràcia necessita els seus mites civils, la sacralització de certes fites i un ús de la memòria que reforci el relat dels drets i les conquestes socials. En el fons, es tracta de decidir quina història volem destacar. De l’amàs demencial del que va passar en podem treure sovint qualsevol cosa.

Que el PP ara hagi tornat a posar a molts llocs d’Espanya (Oviedo, Còrdova) noms franquistes als carrers fa evident que n’hi ha que se senten més a gust amb la memòria de Calvo Sotelo que amb la figura de García Lorca. Que la memòria d’un polític franquista hagi de valer més que la d’un poeta excepcional i afusellat pel feixisme és ben revelador d’una mentalitat que no tem mostrar-se tal com és. No hi ha manies. Coses que només poden passar a Espanya, certament. Ni a Itàlia s’atreveixen a reivindicar els ministres dels temps de Mussolini, i molt menys a dedicar-los places o carrers. A Espanya això no passa factura, no hi ha escarni, ni tan sols manifestacions progressistes a la contra.

Serà més mal vist un president català amb una pancarta sobiranista que no un polític espanyol que maniobra des d’aquest conservadorisme podrit. Pels mateixos motius que la historiografia progressista no contempla la repressió cultural a Catalunya, ni l’exili catalanista ni la persecució del català, o que fins i tot s’apunta al relat de la literatura catalana en la llengua de Cervantes. La història l’escriuen els vencedors, fins i tot quan van disfressats de perdedors progressistes però s’aprofiten banalment de tot el nacionalisme groller de la dreta.

Melcior Comes és escriptor