De carrers i de memòries
Ara que ja no se’n parla tant, per ventura és bon moment per començar a parlar-ne. A parlar de la polèmica del canvi de noms de carrers de Palma, vull dir, que fa tot just un mes va encendre més d’una cresta.
És fàcil explicar la fascinació general –o sigui, el morbo– que sentim per aquest tema. Segurament, de totes les decisions que són potestat municipal, és la que millor conjuga una elevada càrrega simbòlica, amb un efecte real sobre la vida de les persones. En qüestió de canvis de carrers, poca o molta, la polèmica està servida.
En aquest cas, però, s’ha de reconèixer que la matèria, ja de per si inflamable, va rebre el millor combustible: l’amplificació de l’escàndol fora Mallorca. En la nostra mentalitat –encara provinciana?– la presència d’un contingut illenc en el prime time de La Sexta, posem per cas, és la mesura de totes les coses. I de prime time, n’hi va haver tassa i mitja.
Sense menystenir els esforços locals, el gran mèrit va ser de Don Arturo i de la seva irrefrenable tendència al manspreading dialèctic. Com que no sap parlar sense insultar –mala tara per a un acadèmic de la llengua, per cert– tot d’una va tenir als morros l’“idiota” que sempre vomita i que demostra, més que res, un repertori lèxic limitat –una altra mala tara, per cert, siguis o no acadèmic.
A partir d’aquí la concatenació de declaracions, titulars, tweets i tertúlies cacofòniques, va fer la resta. Parlar molt, escoltar poc i llegir gens: la fórmula perfecta. Errors i inexactituds s’anaren superposant i amplificant sense matisos ni contrastació: que la prudència o l’empatia no m’espenyin una bona crucifixió!
Ara, però, que tot ha tornat a la normalitat –o sigui, ara que ja no tornen a saber on és Palma– per ventura val la pena recuperar el tema i veure si en podem aprendre qualque cosa.
La primera és que, naturalment, és potestat dels ajuntaments canviar els noms dels carrers, igual que ho és canviar els semàfors o les papereres. Però –molt important– una cosa és fer canvis per qüestions estètiques, pràctiques, logístiques, polítiques... i una altra és fer-los per imperatiu legal. O sigui, perquè la llei hi obligui i la institució afectada no pugui eludir la comminació.
Més enllà de les interessants anècdotes històriques –on va morir l’Almirall Churruca o si el Gravina va combatre sota el pavelló de la República–, seria realment productiu intentar aclarir dues qüestions principals: 1, què s’entén per vestigis franquistes en el nomenclàtor de carrers i 2, si la naturalesa del Cens de símbols, llegendes i mencions del bàndol franquista de la guerra civil i la dictadura, impulsat pel Govern, és consultiu, potestatiu o compulsori.
La Llei 52/2007 ja preveia a l’article 15 la retirada de “símbols d’exaltació” de la Guerra Civil o la Dictadura per part de les administracions i comminava les comunitats autònomes a l’elaboració d’un catàleg de vestigis a tal efecte.
La Llei 2/2018, de Memòria i Reconeixement Democràtic de les Illes Balears, hi torna: “El Govern prendrà les mesures oportunes per garantir la retirada d’escuts, insígnies, escultures, plaques i altres objectes o mencions commemoratives «realitzats amb la finalitat de l’exaltació», personal o col·lectiva, de la revolta militar, la Guerra Civil i la repressió de la dictadura.” I preveu la realització d’un cens de “símbols, llegendes i mencions «que han de ser retirats o eliminats». El caràcter comminatori és bastant clar: el responsable de la retirada és l’administració titular, es tipifica com a molt greu l’incompliment de l’ordre de retirada i es preveuen multes de fins a 150.000 € per a les sancions molt greus.
L’altra qüestió –què es considera exactament símbol franquista i què és objecte, per tant, de retirada obligada– també té resposta a la mateixa llei, que obliga la retirada dels elements “realitzats amb la finalitat d’exaltació”. És a dir, no exigeix la retirada de qualsevol element fet durant el franquisme, ni demana l’anàlisi exhaustiva de la biografia dels personatges que ostenten l’honor d’un carrer a la ciutat, sinó que limita l’obligatorietat de la retirada als casos de clara intencionalitat d’enaltiment de la repressió franquista.
A tall d’exemple, el cens actual de símbols inclou carrers de Palma com el dedicat el 1992 a Gafim (escriptor en català, activista cultural i creador dels premis Ciutat de Palma) o el dedicat el 2008 a Gabriel Rabassa (activista en la protecció del patrimoni i secretari de l’estudi General Lul·lià). Deu ser cosa meva, però em costa veure-hi la voluntat d’exaltació de la dictadura.
Diria que no és possible que casos com aquests hagin estat en l’esperit del legislador. No tendria el més mínim sentit ni la més mínima utilitat moral o social. En tot cas, una reflexió necessària ara que se n’anuncia la revisió.
Nanda Ramon és professora
