Carreteres i turisme a la Mallorca postmoderna

Tenc la sort de poder estiuejar a una part de Mallorca on encara no ha arribat amb tanta força la feror turística que envaeix l’illa. La principal valedora per poder gaudir d’aquest privilegi ha estat, i encara és, la dificultat d’accedir-hi per carretera. Molts visitants que arriben a l’indret per primera vegada sovint demanen si hi ha una altra carretera per a la tornada i, en dir-los que no, exclamen fluixet “jo aquí no hi torn”.

Anys enrere (1960, 1970, 1980) la principal reivindicació dels veïnats i dels inversors era la carretera, la millora de la carretera. Però quan la Llei d’Espais Naturals de 1991 va bloquejar les pretensions urbanístiques dels inversors, la reclamació de la millora de la carretera va anar, a poc a poc, esvaint-se. Entre la gent de la contrada es va començar a sentir allò de “ja està bé així com està” i, fins fa poc, diria que entre els veïnats eren residuals els que reivindicaven la millora de l’accés per carretera. Però això, com deia, era fins fa poc, ara no estic tan segur que hi hagi tanta unanimitat com en els darrers 30 anys amb el “ja està bé així com està”. Un dissimulat, encara incipient, però perceptible canvi d’opinió s’està obrint camí. Què està passant? Doncs que la Mallorca sobreturistificada està arribant a tots els racons de l’illa i ho fa, com a mínim, de tres maneres.

Primera, amb turistes i visitants que venen en un nombre superior als dels darrers anys. Són nous usuaris que s’informen per les xarxes socials i que arriben GPS en mà. Aquests usuaris no residents venen a gaudir de l’indret: platges, postes de sol, aigua clara... N’hi ha, cada vegada més, que queden a dormir en autocaravanes i, tots plegats, se’n tornen a sol post cap a les seves residències d’estiu. Aquests usuaris saturen puntualment la carretera, cosa que incomoda els residents. Cada cop es fa més difícil arribar i marxar amb comoditat i no trobar embossos com als entorns metropolitans.

Segona, amb compradors estrangers que, com arreu, estan invertint a la zona, tot i que, ara com ara, només visiten les seves propietats esporàdicament. Fins fa poc els estrangers només compraven xalets a la urbanització de la dècada del 1970 en solars de 1.000 m2 i, preferentment, amb vistes a la mar, malgrat que això suposàs haver d’anar a la platja amb cotxe. Però fa dos anys (20121) un pioner estranger ja va comprar una casa a l’anomenada part vella, la primitiva i més densa urbanització de la dècada del 1940 on els solars son de 150 m2. Actualment ja n’hi ha cinc o sis d’estrangers incrustats dins del territori indígena, si bé és cert que, ara per ara, s’interessen sobretot per les cases més grans i espaioses. Aquests nous propietaris que, la veritat, venen poc, el que generen sobretot és un buidatge demogràfic dels usuaris tradicionals. Gentrificació, en diuen ara, d’això.

Tercer, amb l’arribada del lloguer turístic, que, amb autorització o sense, s’està expandint força com a nou negoci. Aquesta pràctica és cert que sempre s’havia donat, en deien lloguer de temporada, però en proporcions molt més modestes que les actuals i, sobretot, únicament a l’estiu. L’anada amunt i avall dels usuaris de les cases de lloguer turístic, les dones de neteja de quan hi ha canvis de clients i els responsables del manteniment de les cases i xalets també carreguen la modesta carretera d’accés a l’indret.

La conseqüència d’aquests nous usos és el buidatge demogràfic indígena. “Que vols que te digui, jo ja no conec ningú de per aquí”, se sent sovint entre els antics estiuejants. Els bars tanquen a partir de l’horabaixa i l’animació, a posta de sol, la fan els de les rulots i els que contemplen la posta de sol en una espècie de botellot poètic consumint begudes que han comprat a les grans superfícies de la metròpoli abans de venir.

I ara, com es veu, el tema de la dificultosa carretera? Doncs ja us en podeu fer una idea, si els usuaris emergents són a) contempladors de les postes de sol informats per les xarxes socials, b) clients i treballadors de lloguer turístic i c) nous propietaris estrangers que venen a gaudir de l’indret, el “ja està bé així com està” s’està transformant, lentament, en un “alguna cosa hauríem de fer amb la carretera”. La retirada d’usuaris tradicionals és el que té. Benvinguts a la Mallorca postmoderna.