Carta a Al-Aaiun

“En el teu llenguatge de primavera,

neixen flors,

germinen roses,

brollen roselles.

Apareixen orquídies,

i gessamins.

 

Aquest és el teu bell maig

de cada primavera,

mentre que al meu xiuxiueja

un altre llenguatge de flors entre

roques, planes i estepes,

i des del llom de les dunes,

contemplo feliç la blanca flor de lehbalia,

l'estada flor de teilum

el sedós floc d'anish,

el trèvol violeta de yeryir”.

BahiaAwah (poeta i antropòleg sahrauí)

Tot va començar quan mon pare deixava els tebeos del Sargento Gorila damunt el comodí del seu dormitori. Cada setmana anava a fer mercat a Mercapalma per vendre-hi les millors pomes de Marjal que he tastat en la meva vida. Quan arribava amb cara de son a ca nostra, just al migdia, solia dur un tebeo davall el braç. L’habitació dels pares ens era territori prohibit, només s’obria per a nosaltres quan estàvem malalts; afortunadament, no va succeir gaires vegades. A sa Pobla no hi havia tebeos nous, eren massa cars per a les nostres petites butxaques. Per això, els infants dels anys seixanta teníem a Huialfàs la botiga de Can Pablito, al carrer del Mercat, on anàvem a baratar els còmics que ja havíem llegit. Solíem pagar uns cèntims, que era el guany de la botiga. D’aquesta manera, tots els infants del poble llegíem les mateixes aventures de Zipi y Zape, Mortadelo o Carpanta.  Eren els anys de la clenxa recta, els calçons curts i les sabates Gorila. Mentrestant, a París, els estudiants feien la revolució del maig del 68 i Habermas prenia notes per elaborar la seva Teoria Crítica. El fet és que el meu germà Joan i jo entràvem furtivament a la cambra dels pares a cercar els tebeos que ens permetien somiar i volar. Hi havia dos calaixos que llavors em semblaven excessivament alts. Un estava ple de cartes i postals i l’altre contenia centenars de fotografies de color sèpia o en blanc i negre. De jove, el pare havia anat a 'volar a Àfrica' quan era paracaigudista i amb el pas dels anys els noms de Sidi Ifni, Taliouine, Al-Aaiun i Smara se’ns feren familiars. Realment –al llarg de la vida– he après a conviure amb les històries de mon pare, per aquest motiu he acabat estimant una terra erma i llunyana on viu un poble de beduïns que parla poc i escolta molt, que quan fa sol s’emboliquen el cap amb llargs mocadors blaus. Una gent humil que habita un dels deserts més inhòspits de la terra. Encara puc sentir el batec del cor quan llegíem les cartes d’Àfrica i miràvem amb ulls d’infant les fotografies de soldats i homes cavalcant camells. 

Un dels trets més característics de les dones i els homes de turbant blau és la seva necessitat de ser i de sentir-se lliures. Els lligams, les autonomies hipòcrites i els vincles que ofeguen no els agraden. Realment, aquesta és una manera de viure i sentir compartida per les tribus beduïnes i berbers que habiten l’immens desert del Sàhara. Tenen un orgull innat, i demanen el més elemental del món per a un poble: el dret a existir, a viure en pau a la seva terra i a gaudir de la seva independència. En poques paraules, que els deixin tranquils. El mateix que un dia varen demanar i exigir el pobles dels Estats Units, França, el Marroc i Algèria i que ara reclamen també amb insistència una part d’Escòcia, el Quebec i Catalunya. 

La  consciència nacional dels sahrauís neix a les haimes de meitat del segle XX a les dunes del cap Juby, Sakia-el-Hamra i Río de Oro. Al 1967 ja trobam un incipient moviment nacionalista anomenat Al-Muslim, que donarà pas el 1968 al Front d’Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro. L'any següent, un jove periodista nascut a Tan-Tan, Mohamed Sidi Ibrahim Basir, conegut com a Basiri, va fundar una nova organització, anomenada Organització d’Avantguarda per a l’alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro, que absorbí les anteriors i amb el temps seria la precursora de l’actual Front Polisari. Però, qui era realment Basiri, i què va representar per al poble sahrauí? Per què avui dia és considerat el pare de la lluita per la independència sahrauí?

Nascut al 1942, de família beduïna, va viure uns anys a Lamsid, als afores d’Al-Aaiun. El 1957 –el mateix any que mon pare, el seu amic Tomeu Vallespir de Lloseta i en Joan Moncada de Muro intentaven sobreviure als atacs de l’Istiglal a terres d’Ifni– el jove Basiri va marxar a estudiar, anà primer a Marràqueix i Rabat, continuà després a les universitats d’al-Azhar (el Caire) i a Damasc, on es va llicenciar en periodisme. El 1966 tornà al Sàhara i hi fundà un diari estrictament sahrauí titulat Al-hihab ('la torxa'). A les seves pàgines s’oposa a les ambicions marroquines i mauritanes sobre la colònia o província número 53 del Sàhara espanyol. Aviat començà a ser perseguit, tant pels espanyols com pels marroquins. Visqué en la clandestinitat a Smara com a mestre alcorànic fins que les tropes territorials espanyoles l’empresonaren. La pressió dels homes forts de les tribus en facilità l'alliberament. A partir d’aquest moment, lluità de manera activa per aconseguir la independència de la seva terra, aleshores coneguda com a Sàhara Occidental d’Espanya. 

El 17 de juny de 1970 va organitzar una manifestació en contra de l’ocupació espanyola al barri de Zemla, a Al-Aaiun. Tropes de la Legió dispararen contra els beduïns i una trentena de vides foren segades, moltes més quedaren ferides. Basiri va ser detingut i empresonat. Pocs dies després, sembla, després de ser torturat, l’afusellaren a trenc d’alba, entre les dunes dels afores de la capital. La versió oficial deia que l’havien duit fins al Marroc. En tot cas, la seva desaparició i mort era responsabilitat de les autoritats espanyoles, mai no es va voler investigar el cas. Basiri tenia 28 anys. 

Després de la ignomínia i l’estupidesa del president de l’Estat en referència al seu posicionament respecte dels sahrauís, que es va fer públic el 18 de març, seria bo recordar un fragment d’un article del malaguanyat Basiri: 

“El Sàhara mai no ha estat marroquí, el regne del Marroc no podrà justificar que el Sàhara hagi format part de l'esmentat regne alauita. Al llarg de la història, el Marroc mai no va enviar cap governador marroquí al Sàhara Occidental, ni tampoc els sahrauís han reconegut cap monarca marroquí com a propi, només existien llaços de tipus comercial entre els comerciants sahrauís i marroquins o de religió...”.

Mohamed Sidi Brahim Basir

Pere Perelló és escriptor