Carta als patricis
Aquest paper va dirigit a gent que gairebé amb tota seguretat mai no ho llegirà. La causant d’escriure’l no és altra cosa que una notícia, a mitjan agost, en què es parlava de la possibilitat que el fundador d’Amazon, Jeff Bezos, aquells dies estigués navegant per aigües de Mallorca. El luxós veler Koru, de 127 metres d’eslora, de la seva propietat, havia estat vist davant el Toro, acompanyat de la no menys espectacular embarcació auxiliar Arbre –que té l’estatus d’un megaiot en termes d’eslora. Si les sospites es converteixen en notícia, és que alguna cosa ha canviat a pitjor.
També, l’estiu l’ex primera dama dels Estats Units Michelle Obama ha visitat, de nou, uns amics seus que tenen casa al meu poble. Sens dubte, la visita més important mai rebuda a la població, des que l’any 1905 el senyor Álvaro Figueroa i Torres, primer comte de Romanones, aleshores ministre de Foment, fes parada a la vila durant un temps escàs, tot just per rebre els honors de les autoritats i l’alcalde pronunciar un discurs de benvinguda. No és que ara el Veïnatge Universal hagi fet les Illes Balears més independents, simplement, el mercat les ha fet més notòries.
No és la meva intenció elaborar un anuari de visitants il·lustres, en tot cas, de manera indirecta, el propòsit seria apropar-se a la notorietat com a circumstància. Michelle Obama i Jeff Bezos són dos exemples significatius de la “bombolla global” en què estan ficades les Balears, en la qual la imatge de marca i la realitat social estan en franca discordança: el luxe i l’emergència de l’habitatge conviuen en un mateix espai, on la il·lusió comercial actua de sostre de vidre de la realitat social. La gent ve de visita i, si no furga, contempla únicament la imatge polida i lluent, impossible de ser interpretada, que li han prefabricat per al consum. Les arestes de la realitat es dissimulen, perquè són difícils d’explicar i, a més, farien que la comunicació “de marca” fos menys mediata i fluida, encara que perdi profunditat.
Juntament amb la nòmina de visitants il·lustres hi ha un exèrcit d’expat(riat)s de gamma alta, cada cop més gran, amb ganes d’adaptar-se al que ells entenen com a causa local. Són el que creuen conservar millor el paisatge i tenir més cura de les parets de pedra en sec, davant la deixadesa dels aborígens, i creuen restaurar millor les cases de possessió i respectar més l’arquitectura tradicional. Són els nous colonitzadors de l’època digital, sense memòria, on les fotografies no tenen negatiu. Quan miren “les seves” illes lluents, es veuen a ells mateixos, no la història. Només cal fer una volta pel centre de Ciutat i veure les galeries d’art dels expats per adonar-se de com és de banal la relació.
Davant aquest mainstream refractari, el millor antídot és la mobilització. Les manifestacions, més enllà de la naturalesa contestatària i revolucionària, contenen una alta dosi de comunicació i ara s’han convertit en el medi més potent per transmetre el sentiment col·lectiu enfront del perill de col·lapse provocat per la pressió dels mercats i el capital corporatiu. Les manifestacions impacten perquè són l’expressió de la manera de sentir i pensar de dones i homes, joves i gent gran, comuns, disconformes, rebels i, potser, somiadors, que no es pot doblegar només amb relats de flors i violes d’un altre planeta.
Per contra, alguns empresaris han manifestat que les mobilitzacions són el pitjor que pot passar (que l’exercici d’un dret sigui considerat una calamitat denota tota una manera de pensar). Sens dubte, ho diuen molt sincerament, segurament, pensen únicament en els comptes d’explotació o la cotització en borsa, perquè durant molts d’anys la idea predominant ha anat en línia de la teoria del degoteig, en el sentit que com més diners guanyi l’empresari, millor per a tots, ja que la riquesa s’anirà escampant de dalt a baix. Les persones a les quals va dirigit aquest escrit que mai no llegiran saben perfectament que això no és així i que aquesta idea és una fal·làcia, que ha conduït el món a les més altes cotes de desigualtat.
El negoci turístic, malgrat la seva contumaç permanència en el temps, mai no s’ha caracteritzat per una mirada a llarg termini. Amb aquesta manca de perspectiva, s’ha arribat a una situació de massificació que deixa entreveure un col·lapse futur. Les autoritats sovint no han cregut necessària la planificació, perquè creien que adaptant-se al que manaven els mercats era suficient. S’han deixat colonitzar fins a arribar a un model de monoconreu turístic, que combina allotjament turístic i immobiliari en detriment, entre altres, del dret a l’habitatge dels residents. A grans trets, es podria dir que les Illes Balears són un model d’economia excloent, colonitzat pel capital corporatiu, dèbil davant l’embat climàtic i amb profundes fractures socials.
Si realment aquest escrit tingués una estructura epistolar, no seria una carta mendicant, sinó d’advertència. Les Illes Balears són qualque cosa més que una destinació turística, sota la cel·lofana comercial hi ha un país amb esquerdes, alts i baixos i fang i una ciutadania preocupada pel futur. Amb reptes importants i ineludibles, com és el decreixement de l’oferta turística i la diversificació de l’economia, que necessiten la complicitat efectiva de tots amb la terra, des de la generositat i l’honestedat.