Carta a Arcadi Oliveres: 'Celebrar la vida viscuda'
Estimat Arcadi, no estem acostumats que algú que es mor ens ho digui obertament. Potser, després del teu exemple, més gent voldrà fer com tu i s'acomiadarà de la família i dels amics en vida. És una manera de buscar la pau, també en aquests últims moments.
Intento descriure, d'entrada, una situació que es dona sovint en aquesta etapa de la vida de les persones. Els metges criden els familiars, els comuniquen que ja no poden fer res més per salvar el pacient i els donen un pronòstic de dies o, com a molt, de setmanes. La primera reacció que solen tenir aquells familiars és demanar als professionals que, sobretot, no li diguin res al malalt. Que ell o ella segur que prefereix no saber-ho. A partir d'aquí, en aquella habitació, comença una comèdia a tres bandes, en què cadascú interpreta el seu paper amb la millor de les voluntats possibles.
Tothom sap què està a punt de passar, però ningú no en parla. Costa trobar temes de conversa, perquè està prohibit referir-se a l'única cosa que de debò els preocupa a tots. L'equip mèdic, quan ha de donar alguna informació, segueix les recomanacions rebudes i fa sortir la família al passadís. Aquests, de tant en tant, intenten animar el pacient: “Ara, quan et recuperis, podrem anar cap a casa”. Ell o ella, des del llit, fan que sí amb el cap, però saben que no. Que aquella persona estigui molt greu no vol dir que no s'adoni de què li espera. Es guarden les llàgrimes per quan estan sols i, junts, procuren ensenyar-se la seva millor cara. Fins que passa el que ja els havien dit que passaria, i els mateixos que havien demanat que el malalt no tingués la informació es penedeixen ara de no haver-se'n pogut acomiadar.
A tu, Arcadi, la mort t'ha arribat aquest dimarts, tot just una setmana més tard dels pronòstics més optimistes dels metges. T'havien diagnosticat un càncer en fase terminal i tant tu com la família disposàveu de la mateixa informació: com a molt, dos mesos de vida. Vau decidir que els aprofitaríeu. Els teus fills van obrir un mur digital perquè la gent que t'estimava et fes arribar milers de missatges. Vas tenir temps d'anar a votar la CUP a les eleccions del 14-F, de participar en uns quants homenatges, de rebre a casa amics, amigues i companys de lluites, d'escoltar música i també de conversar amb periodistes que volíem transmetre el teu missatge de dignitat, llibertat i esperança, inalterable fins al final.
No sempre qui se'n va té l'oportunitat de dir adeu. Però quan hi és, com en el teu cas, és una alegria que l'hagis volgut aprofitar per celebrar la vida viscuda.
P.D. “Que valent, l'Arcadi, jo no podria”, em deia un amic. Ja imagino que no deu haver sigut fàcil per a tu encarar tants moments d'emoció sabent que, més d'hora que tard, s'acabarien. Sàpigues que per a nosaltres ha sigut un regal veure que, també morint, les coses es poden fer d'una altra manera. Compartint-les.
Albert Om és periodista.