Carta a la mili: 'Per què ho recordo, tot això?'
Aquesta setmana ha fet vint anys que un govern del Partit Popular va suprimir el servei militar obligatori. No fa tant, però sembla que quedi molt lluny. A l'estil Brainard o Perec, he provat de veure què recordo d'aquell any de mili. Era el 1988, i era Berga.
Recordo que als vàters de la caserna no hi havia tassa; eren un forat a terra, tocava ajupir-te. Recordo les hores passades netejant aquells vàters. Recordo dormir en un pavelló ple de lliteres amuntegades i taquilles estretes per guardar-hi la roba, decorades amb fotos de Samantha Fox i de Sabrina. Recordo que, quan tocaven diana, ens havíem de vestir amb una esgarrapada i sortir corrent al pati perquè ens comptessin. Recordo córrer deu quilòmetres cada matí –de Berga a Avià i tornar–, tot l'any amb samarreta verda, pantalons curts de color verd, mitjons verds i vambes verdes. Recordo anar tot el dia a crits. Recordo aquell matí que ens van donar una escopeta que es deia Cetme i ens la van fer desmuntar tota i tornar-la a muntar, peça per peça. Recordo no saber ni per on començar. Recordo que els sergents em canviaven el cognom: em deien “Ong”, perquè eren incapaços de pronunciar la m a final de paraula. Recordo, encara ara, l'himne d'infanteria: “Ardor guerrero vibra en nuestras voces y de amor patrio henchido el corazón”.
Recordo escriure cartes i esperar amb ànsia la resposta. Recordo no voler que vingués ningú de la meva família a la jura de bandera. Recordo que em va semblar un petit acte de rebel·lia covarda no fer-li un petó i girar la mirada en el moment que m'acostaven la bandera a la cara. Recordo coneixe'm de memòria totes aquelles muntanyes del Berguedà, en marxes interminables en què jo havia de caminar al costat del tinent Orbán, carregat a l'esquena amb una emissora de ràdio que pesava tretze quilos. Recordo haver-me passat vuit setmanes de maniobres, dormint de tres en tres en tendes de campanya. Recordo l'olor d'aquelles tendes i la dutxa del dia que tornàvem al quarter. Recordo el fart de rentar que es feia la mare quan arribava de permís amb tot el petate ple de roba bruta. Recordo que, les nits que em tocava guàrdia, a la tele sempre hi havia el VHS de Top Gun. Recordo buscar-me uns tiets falsos a Berga (un petó, tieta!) per tenir el passi pernocta i poder dormir en un pis cau que havíem llogat amb un altre soldat, en Joan Carles. Recordo que em van designar escrivent de la segona companyia i tots els documents que redactava els havia d'acabar amb aquell “Dios guarde a usted muchos años”. No recordo que fos jo qui va fer la mili. Devia ser una altra persona.
P.D. També recordo no haver vist consumir tant alcohol i tanta droga com en aquella caserna. Recordo tenir un sergent que es deia Miravete i llegir, al cap dels anys, que havia matat un soldat “en estado de embriaguez y en un alarde absurdo”, deia la sentència, “de demostración de hombría”.
