Carta a València
Escriure aquest text era un deure. Una obligació cap a tots els valencians que conec.
Cap als col·legues que fa dies que venen amb semblant seriós a l’institut. Cap als companys de lluites que treballen incansablement per fer de la ‘Terreta’ un lloc més just, i que avui es desviuen per ajudar les desenes de pobles afectats per la tempesta. I, per descomptat, també, cap als bons amics que fa una setmana que estan enterrats en fang. Cap a ells, tota la força i els ànims possibles.
Començaré pel principi, i no diré res que no sapigueu. Les imatges de fa uns dies han estat colpidores. Els torrents desbordats, les cases inundades i els cotxes arrossegats per les riuades m’han despertat sentiments trobats: pena, solidaritat, sorpresa… però sobretot, ràbia, molta ràbia.
Ràbia davant que prioritzen els guanys d’uns pocs davant la vida de molts
En els darrers trenta anys la política de totxo i l’esclafit urbanístic ha empantanat bona part del litoral Mediterrani. Avui a València, Alacant i Múrcia hi ha 280.000 habitatges en zones amb risc d’inundació. 2,7 milions de persones en perill. I malgrat les bones paraules d’aquests dies, els plans per construir en zones perilloses continua. Detestable. Que no us enganin, així funciona el capitalisme: la bossa o la vida.
A tot això se li ha de sumar el tema del qual ningú vol parlar: el canvi climàtic. Els científics han determinat que les plogudes torrencials a València han estat un 12% més intenses i dues vegades més probables del que ho haurien estat sense l’escalfament global. Arribarem a fer alguna cosa? Personatges com Ayuso, Feijóo i Mazón no crec que estiguin per a res, o almenys fins ara així ha estat. Recordem que s’han oposat a qualsevol mesura per reduir l’escalfament global menystenint-ne l’impacte.
Ràbia davant la incompetència del poder
Ningú sospitava una catàstrofe com aquesta. Els meteoròlegs afirmen que dies abans s’esperaven plogudes fortes, però que no es preveien aiguats tan intensos com els que varen caure. Ara bé, això no és cap excusa. Hi havia eines i professionals més que suficients per preveure la DANA i les seves conseqüències sobre el territori. Quan es va percebre la magnitud del perill, la Generalitat Valenciana no va estar a l’altura. Això és un fet. La informació dels experts no va arribar a temps a la població, i el desastre va covar-se sota la direcció d’uns polítics que hauran d’explicar molt bé per què no prengueren les mesures pertinents quan era necessari. Incompetència o negligència?
Ràbia davant la política de la confrontació
En aquesta terra tot val contra el contrincant. Aquesta és l’actitud del PP i el PSOE davant el desastre. Ara bé, la ciutadania espera més dels seus governants. En aquests moments volem dels qui tenen responsabilitats polítiques que col·loquin l’interès del país per sobre del seu partit. Això avui no està passant, ni passarà. En certs moments la responsabilitat exigeix fets i no paraules, i qualsevol polític que veritablement vulgui servir l’Estat ha de saber quan la seva continuïtat es converteix en un pes massa gran per a la ciutadania.
Ràbia davant la irresponsabilitat dels mitjans de comunicació
L'ecosistema mediàtic d’aquest país es troba atrapat entre la fatxosfera i els massmedia empresarials. No hi ha espai per a la reflexió ni per al debat. Només se cerca la crispació gratuïta, sempre amb objectius ocults o espuris. Programes de gran audiència com El Hormiguero, de manera irresponsable, han atiat l’odi amb mitges veritats i fake news, tot amb l’objectiu d’aconseguir més share. Davant el caos, la manca d'informació i la incompetència de les autoritats, sempre guanya qui té menys escrúpols.
Ràbia davant la impotència del poble
Els veïns de les zones més afectades per la tempesta s’han sentit completament abandonats davant la catàstrofe per l’Administració. Les imatges dels reis, Sánchez i Mazón, increpats pel poble amb càntics com “ja estem morts”, “no tenim res” o “assassins”, és un bon retrat de com estan els ànims. I és que aquesta visita va generar indignació, especialment per la percepció que es donava més importància a la imatge institucional que a l’ajuda real a les comunitats afectades. Arribarà a la fi l’ajut tan necessari?
Una darrera reflexió
Però no em malinterpreteu, dins la meva ràbia també s’albira esperança. La riuada de solidaritat arreu de l’Estat, el compromís dels joves ajudant a reconstruir les poblacions afectades, i els milers de voluntaris que s’enfanguen per col·laborar en la reconstrucció és un exemple d’allò millor que tenim. Ja ho va dir Antonio Machado fa quasi cent anys “A Espanya el que és millor és el poble. (...) En els tràngols durs, els senyorets invoquen la pàtria i la venen; el poble ni tan sols l’anomena, però la compra amb la seva sang i la salva. A Espanya, no hi ha manera de ser persona ben nascuda sense estimar el poble”. Aquests dies hi ha manifestacions convocades arreu del país per mostrar solidaritat i protestar contra el mal govern. Els de sempre intentaran treure rèdit polític, crispar el país. El poble tirarà endavant. Veurem com acaba tot plegat.
