El cartell de Barceló, no del Barça

Quan Miquel Barceló va intervenir la capella de la catedral de Mallorca, allò difícil era interactuar, dialogar amb l’espai gòtic, tenir en compte el lloc per al qual havia de fer l’obra. L’artista felanitxer va optar pel camí més fàcil, per imposar-s’hi, per marcar-se un “aquí som jo”, per provocar tapant la capella amb tones de ceràmica quan l’entorn representa la conquesta de la lleugeresa i, entre d’altres, per enfosquir uns vitralls que representaven, al seu moment original, la conquesta de la llum natural per als interiors. Però ho ha fet en altres ocasions: converteix l’obra, l’encàrrec en un espectacle i aconsegueix que tothom en parli. Tampoc ha interactuat amb el Barça ni ha pensat en el 125è aniversari del club: Barceló és prou viu per saber que el seu cartell provocaria gran controvèrsia.

Que en parlin, tanmateix té clar que s’imposarà perquè la merda d’artista és art, no és merda. Però això ja ho va demostrar Manzoni als anys 60 del segle passat quan va cagar dins un pot i el va etiquetar Merda d’artista. Molt abans, el 1917, Duchamp havia situat l’urinari dins un museu: si ell l’hi posava, el simple pixador seria venerat com a obra d’art. Han estat molt útils aquestes provocacions, però també molt mal imitades. I Miquel Barceló té prou recursos i genialitat artística per ser un dels creadors que obren camins, no dels que segueixen estoles d’altres i cauen una vegada i una altra en la provocació més fàcil. El seu cartell del Barça, com els logos que va fer per al Govern balear, són poc més que provocacions fàcils. I la provocació no ho pot ser, fàcil, perquè li mancarà intel·ligència i finesa. Tota la pintura que tan bé sap fer Barceló és infinitament més provocadora que quan es posa a provocar perquè li agrada aquest paper i el rèdit que en treu.