Els cartells de Maragall: abominable insensibilitat

Fa setmanes que intento consolar-me, però no és consol el que vull. Soc conscient que vivim en l’era de la frivolitat i la desmesura. Escenifiquem molt, transformem poc.

Ens avergonyeix la nostra imperfecció i, lluny de confessar-la, omplim les nostres mancances amb paraules inflades i buides. Fa temps que la nostra àgora pública és així. Íntimament convençuts que no estem a l'altura de la complexitat del nostre món, apareixen comparatives amb generacions que van estar-ho i establim injustes i pomposes comparatives.

Potser hi ha un intent de frivolitzar passatges del passat perquè el present esdevingui més grandiós. Potser no hem llegit prou bé ni contextualitzat prou correctament el llegat dels que admirem. Plaers sense consciència, política sense principis, ciència sense humanitat, educació sense les arrels conjuntes que ens cohesionen, confondre la fermesa i la crueltat.

Potser un dia les convencions socials van canviar i jo vaig fer veure que no ho sabia, potser la integritat ja no es valora i la bondat és una deficiència. Us parlo d’uns ulls tristos, d’una malaltia que els pren, cosa que fa que cada somriure sigui diferent, cada ganyota sigui especial. És la mirada d’haver-se quedat enlloc. Una mirada que coneixen tots els que han vist evolucionar la malaltia d’Alzheimer en alguna persona estimada. Us parlo d’uns cartells que dia si i dia també trobem en els canals d’informació. L’Alzheimer és la pèrdua del jo i de la capacitat de ser i de defensar-se. Us parlo de persones buidades a petits glops que amb el pas dels anys s’esvaeixen per convertir-se en fotocòpies de realitat, fetes bocins que ja no és possible ordenar. 

Tots els que hem perdut éssers estimats que un dia van ser diagnosticats d’aquesta malaltia –aquell diagnòstic que va suposar l’aixecament de la trapa del soterrani i el lent descens a una selva boirosa intransitable–, veiem en la mirada perduda del malalt fotografiat en el cartell la insensibilitat cap a tots nosaltres, el desconeixement de què significa que els peus ja no arribin al fons i la vida perdi els horitzons.

Potser em dirigeixo a tu, a tu que també has vist marxar de mica en mica els teus éssers estimats, que ho saps i m’ajudaràs a expressar-ho millor perquè jo tinc una deformació professional i faig esforços per no escriure les paraules que usem els científics per explicar l’evolució implacable d’aquesta vida cendrosa, d’un incendi devastador del cervell que va començar fa anys i no ha pogut aturar ningú.

En el cartell hi ha la mirada de tots els malalts d’aquesta maleïda malaltia, de tots. I a tots heu ferit amb una senzilla maniobra d’un programa d’edició del vostre ordinador sense que la consciència us aturés la mà. Però el malalt que vau triar és Pasqual Maragall, l’home que un dia va ser l’alcalde més conegut i admirat del món i més tard irreprotxable president de la Generalitat de Catalunya, raó per la qual conserva el tractament de Molt Honorable. L'home que quan ja sabia que estava malalt va crear una fundació perquè investiguessin causes i possibles tractaments per als altres, tot reconeixent que per a ell ja arribarien tard.

Ni tan sols vull recriminar-ho. Només vull dir-vos que hi ha impostura quan busqueu referències en la seva trajectòria professional i política, perquè molt lluny de la ingenuïtat i molt a prop de la seva mirada ampla i profunda del món, m’agradaria recordar-vos a tots que sempre ha jugat a viure sense les cartes marcades.