La cartera de Mamadou
Palmacaminava i em vaig trobar una cartera. Tenia uns bitllets, una foto d’una dona amb tres nens de diferents edats, una targeta identificativa i un parell de rebuts de supermercat que no oferien cap informació rellevant. Vaig googlejar el nom de la targeta identificativa per si pogués contactar amb el propietari a través de les xarxes socials. No va haver-hi sort. En un dels compartiments, vaig trobar el justificant d’una recàrrega de mòbil amb un número que, vaig suposar, era el de l’home que cercava. Li vaig telefonar i vàrem tancar una cita malgrat la barrera idiomàtica. Mamadou, un senegalès menut de 37 anys, venia amb un amic que fregava els dos metres, l’envergadura del qual imposava i amb el qual sí que era possible conversar amb fluïdesa.
Primer de tot, vaig lliurar la cartera a Mamadou. La va obrir i va anar directe als bitllets; va començar a passar-los amb els dits i, en aquell moment, em vaig sentir ofès. De veritat pensava que li retornaria la cartera després d’haver-la-hi robat? No vaig dir res, però els segons se’m van fer eterns. Llavors, Mamadou va treure un bitllet de 20 euros i me’l va oferir com a agraïment. “Per recarregar mòbil [sic]”, va dir. La meva indignació es va transformar en molta vergonya. Vaig notar com les meves galtes s’incendiaven.
L’amic gegant em va explicar que Mamadou no havia dormit en tota la nit, que havia plorat d’angoixa perquè aquests 300 euros de la cartera eren imprescindibles per sobreviure i passar el mes. Havia de pagar pel llit del pis pastera, ocupat per torns. Havia d’enviar doblers a la dona de gran turbant de la fotografia, als dos fills que posaven dempeus al costat d’ella i al tercer que tenia recolzat en el maluc. Tots havien crescut des que Mamadou va arribar a Palma vuit anys enrere; gairebé una dècada en la qual no havia aconseguit regularitzar la seva situació ni reunir-se amb la seva família; gairebé una dècada en la qual encara la pèrdua d’aquests bitllets l’hauria abocat a una situació límit. En aquell moment, ho vaig voler saber tot sobre Mamadou i el seu amic enorme, que projectava sobre ell una protecció més enllà de l’obvietat física. Vaig celebrar la força d’aquest vincle, de qui –mancant doblers– li havia ofert consol davant la pèrdua de la cartera.
Jo, mentrestant, avergonyit pel meu pensament egòlatra, vaig desitjar a Mamadou tota la sort del món. I en el comiat, vaig imitar el seu gest d’agraïment amb les mans juntes i el cap ajupit.