De l’article de Juanjo Navarro Arisa (Barcelona, 1955 - Terrassa, 2017), a l’Avui (6-VIII-2004), arran de la mort del fotògraf francès Henri Cartier-Bresson (Chanteloup-en-Brie,1908 - Montjustin, 2004). El Centre de Fotografia KBr de Barcelona mostra fins al 26 de gener de 2025 obres de Cartier-Bresson –un dels grans del fotoreportatge– en escaure’s el vintè aniversari del seu traspàs.
Durant una època de la meva vida començava a treballar entre les 6.30 i les 6.45 del matí [en el diari Catalunya-Express]. [...] Una de les meves primeres obligacions era fer una ullada molt ràpida a totes les fotografies que havien arribat durant la nit pels serveis de telefoto. Parlo, és clar, d’una remota era preinformàtica. [...] D’aquella experiència vaig adquirir una fascinació que encara em dura per les imatges d’actualitat preses a l’instant, atrapant-lo, com si diguéssim, per a la posteritat. Molt sovint, la intensitat o la cruesa de les imatges feia que m’hi quedés penjat, no podia deixar de mirar-les. [...] Així vaig començar a veure les fotografies realitzades per Henri Cartier-Bresson. [...] La meva fascinació es va transformar en admiració i el gran respecte que ja tenia per una especialitat periodística tan exigent com la fotografia va esdevenir el descobriment d’una forma d’art que restarà per sempre identificada amb el segle XX. A Cartier-Bresson l’han anomenat “l’ull del segle” [passat] i “el pare de la fotografia moderna”. També s’ha dit que va ser el descobridor del concepte conegut com a “instant decisiu”. Si de cas, em sembla, va descobrir-ne una aplicació nova i colpidora, perquè en tot acte de creació artística –i HCB, com se’l coneixia, era un gran artista–hi ha sempre un instant decisiu, per molt de temps que trigui l’obra a realitzar-se. El fotògraf francès era un rastrejador i caçador d’instants d’aquesta mena. Eren instants emblemàtics de la vida quotidiana, imatges en què la gran història quedava enregistrada en un moment cabdal o episodis de la condició humana que posaven de manifest els valors, plaers, trames i tragèdies comunes a totes les persones. Cartier-Bresson no s’inventava res, no preparava cap imatge i no les alterava o embellia artificialment. Era al lloc i al moment adequats, posseïa una mirada d’una plasticitat i una capacitat de composició instintives, sabia on mirar i, amb l’objectiu de cinquanta mil·límetres de la seva càmera Leica, convertia en documents o en icones moments fugissers que, d’altra manera, no haurien deixat rastre d’existència o fins i tot haurien pogut ser posats en dubte. No crec que tingui sentit comparar l’obra de Cartier-Bresson amb la diversitat (i sovint l’artifici o el caprici) de la fotografia artística contemporània. Més aviat, em sembla que HCB ha estat i serà un dels models ideals per a totes les dones i homes que surten un dia rere l’altre amb una càmera i proven de fer-nos arribar les imatges de la realitat, els instants emblemàtics de la història i la vida, i de vegades ho fan amb risc de la seva pròpia vida. Cartier-Bresson no és l’únic d’aquests models, ni probablement va ser el primer, però sí que va ser el primer a assolir l’excel·lència com a caçador d’instants per transformar-los en art. No és casualitat que la seva primera vocació fos la de pintor, ni que fos amic apreciat (i gran retratista) de creadors com Matisse o Picasso. I em sembla especialment entendridor i poètic que en els darrers anys de la seva vida es dediqués a fer dibuixos precisos i subtils, com instants capturats en una realitat sense límits.