El cas Alves, més enllà dels anys de condemna
La sentència del cas Alves ens ha tornat a posar davant la gran pregunta: el tribunal ha fet justícia o ha fet curt? Perquè excepte Alves, el seu cercle més pròxim i la seva defensa, ningú podrà dir que el tribunal hagi fet caure tot el pes de la llei sobre l’exjugador del Barça. La sentència ha donat per provat que hi va haver “violació amb violència”, i dins de la forquilla dels 4 als 12 anys de presó amb què es podien haver castigat els fets n’hi han acabat imposant quatre i mig, que són la meitat dels que demanava la Fiscalia.
Igualment, li han aplicat l’atenuant de reparació de dany. La reparació va consistir en el fet que Alves va ingressar 150.000 euros als jutjats, abans del judici, tal com li demanava el tribunal, i aquesta serà la indemnització que rebrà la víctima. Que serveixin d’indemnització és una cosa, però que serveixin per rebaixar la pena és una altra. Entre altres raons, perquè què són 150.000 euros per a algú que ha guanyat milions llargs en la seva llarga carrera al futbol professional d’elit?
Amb tot, no ens hauríem de quedar discutint només si quatre anys i mig són molts o pocs, sinó que hauríem de mirar altres paràgrafs de la sentència, perquè són molt explícits. Per exemple, allà on els jutges afirmen que una abraçada o ball insinuant “no suposa donar carta blanca a qualsevol abús que es pugui produir més endavant” i que “el consentiment en les relacions sexuals s’ha de donar sempre abans i fins i tot durant la pràctica del sexe [...] i per cadascuna de les varietats de relacions sexuals dins l’encontre sexual”. Poden semblar obvietats, però allà on no arribi el sentit comú ni la responsabilitat individual, aquest llistó judicial col·locat en la sentència d’un cas amb tanta visibilitat hauria de servir de recordatori de patró general de conducta.
