Cas Alves: i ara què?

Tot d’una que vaig començar a llegir titulars, notícies i piulades, i a rebre missatges d’amigues i conegudes sobre l’absolució del cas de Dani Alves, el meu cap i el meu cos van traslladar-se a les paraules de Rebecca Solnit. Concretament, vaig recordar l’inici del segon capítol –"La guerra més llarga"– del seu famós Els homes m’expliquen coses (2016), on relata que als Estats Units es denuncia una violació cada 6,2 minuts, malgrat que tots els indicis –estudis acadèmics, informes de serveis socials i experiència popular femenina– apuntin que el total estimat és cinc vegades més alt, i que, per tant, la realitat sobre les violacions al seu país s’aproxima més a la possibilitat que una dona sigui violada cada minut; que una de cada cinc dones estatunidenques serà violada al llarg de la seva vida, o que el recompte total és que, als EUA, es produeixen més de vuitanta-set mil violacions cada any. De Solnit és interessant la insistència per fer evident la lògica sistèmica que hi ha darrere de la violència sexual i de com, des de totes les esferes (social, judicial, cultural), tendim a concebre i a tractar de manera aïllada cada una de les denúncies per violació. Atendre el caràcter estructural de totes les formes que té la violència de gènere, diu Solnit, implica sempre parlar dels canvis profunds que necessita qualsevol societat, és a dir que cal parlar, perquè no ho fem gaire, de masculinitat, de rols masculins o directament de patriarcat.

¿N’hem parlat gaire, dels marcs socioculturals, ideològicament marcats, que s’amaguen o que falquen els arguments tecnicistes que han permès absoldre Dani Alves? ¿I de les conseqüències que això tindrà dins l’esfera pública per al tractament de futurs casos? ¿O del possible efecte dissuasori de cara a futures denúncies? Fins i tot assumint la màxima garantista de l’estat de dret –és preferible tenir un possible culpable de violació al carrer que un innocent a la presó–, és difícil no llegir l’aplicabilitat de la presumpció d’innocència més com un imperatiu juridicopatriarcal que com un principi democràtic neutral. Ni l’aplicació exactíssima i immediata del protocol estipulat per la llei del consentiment, ni el conjunt de fets directament i indirectament probatoris –testimonis, relat coherent de la víctima, canvis de versió de l'acusat, informes mèdics i forenses compatibles amb l’agressió, rebuig indemnitzatori…– han bastat per escurçar l’esvoranc de dubtes entre la possibilitat que Alves sigui culpable i la suficiència tècnica de les proves acusatòries. ¿Són, doncs, els dubtes del tribunal aliens als biaixos ideològics? Si som davant del límit tècnic de la llei, ¿no hi ha hagut una interpretació posicionada que ha fet decantar, de manera exemplar, les garanties a favor del possible agressor (d'innocència no provada) en detriment de les garanties de restauració judicial d’una víctima quasi perfecta? La moralina de tot plegat és que mentre el sistema sap que no pot ser just, continua decidint quina injustícia és pitjor. Però, pitjor per a qui i fins quan? És la pregunta que cal fer-se ara.