Cas Alves: qui i com repara el dany?

“Que la denunciant hagués ballat de manera insinuant o fins i tot que s'hagués pogut abraçar a l'acusat no ens pot fer suposar que prestava el seu consentiment. Aquestes actituds no suposen donar carta blanca a qualsevol abús o agressió que es produeixi posteriorment". Aquest fragment, extret de la sentència del cas Alves que hem conegut fa just uns dies, resumeix prou bé l’esperit del document. Es tracta d’una resolució contundent de 61 pàgines que condemna amb convicció una agressió sexual amb violència perpetrada per una persona que molts creien intocable. Un veredicte que aspira a fer pedagogia del concepte del consentiment, blindant i validant el relat de la víctima, coherent i persistent, imprescindible perquè el pronunciament sigui condemnatori. Una lliçó en contra dels mites que conformen la cultura de la violació, tan estesos socialment i que envolten el comportament de la víctima abans, durant i després d’una agressió, i esperem que un precedent de jurisprudència per a altres casos similars. 61 pàgines fruit del resultat de la lluita feminista també en l’àmbit jurídic. Una sentència didàctica que reflecteix l’esforç i la lluita de moltes companyes juristes reivindicant la llibertat i la indemnitat sexual de les dones.

La condemna d’Alves llança un missatge clar contra la impunitat i possiblement pot ajudar altres víctimes a confiar en el sistema judicial. Però l’aplicació finalment de l’atenuant de reparació del dany ha causat certa sorpresa en l’opinió pública i algunes crítiques. El Codi Penal preveu diversos atenuants que, si es consideren d’aplicació en el cas concret, tenen l’efecte de rebaixar la forquilla de penes en què el tribunal ha de fixar la condemna. En aquest cas la defensa del futbolista havia sol·licitat que se n’apliquessin tres, i finalment el tribunal ha rebutjat els altres dos.

La mateixa sentència argumenta, per una banda, que el dany que causa una agressió sexual és irreparable completament, com a mínim en termes econòmics, i per l’altra considera que cal tenir en compte la capacitat econòmica de l’ara condemnat i l’esforç que li suposa a ell en concret el pagament d’aquesta indemnització de 150.000 €. Tot i aquestes conclusions, el tribunal considera que es compleixen les condicions per rebaixar la pena imposada.

Per una banda, sorgeix una qüestió: si ets ric, pots comprar una rebaixa de la pena? El cert és que els tribunals tenen en compte també l’esforç o les possibilitats de cadascú, apreciant-se l’atenuant en casos que no s’ha pagat la indemnització sencera, però s’acredita que no ha estat possible i que l’esforç realitzat per fer-ho és elevat. Per altra banda, es planteja un debat segurament més interessant: el dany i l’afectació causada per un delicte es reparen només amb diners? Sembla evident que la resposta és que no i que caldrà que la justícia s’adapti, un cop més, a les demandes i la sensibilitat de la societat actual.

El dany a les víctimes, i especialment en casos amb tanta repercussió pública com aquest, ultrapassa l’àmbit judicial. L’enfocament i el tractament que ha tingut el cas en alguns mitjans o espais mediàtics, el qüestionament constant a la víctima incorporant tots els mites i estereotips patriarcals, sotmetent-la a ella a un judici previ, la nefasta entrevista a l’Alves empresonat i tants d’altres exemples sens dubte han incrementat el mal causat, no només a la dona agredida, sinó segurament a altres dones que estaven plantejant-se denunciar o estaven immerses en procediments judicials similars. Caldrà, doncs, que comencem a parlar de reparació social o comunitària. Els qui es posicionaven al costat d’Alves, apel·lant a una camaraderia de gènere disfressada de presumpció d’innocència, ¿sortiran a fer declaracions? Els periodistes que van deslegitimar i qüestionar la víctima de manera insistent, extralimitant-se de la tasca informativa, ¿rectificaran públicament el seu discurs? Una vegada més, veiem que l’abordatge de la violència sexual no s’ha de fer exclusivament des de l’àmbit judicial, tampoc quan parlem de reparació.

“Per fi m’han cregut”, va dir la víctima després de conèixer el resultat de la sentència. Catorze mesos després dels fets, plens d’obstacles i qüestionaments socials, esperem que la denunciant pugui ara, finalment, posar al centre la seva recuperació emocional.