El cas Juvillà o els escons desafectes

La Junta Electoral Central (JEC) ha sol·licitat a la presidenta del Parlament, Laura Borràs, a petició de Vox, Cs i PP, que li adreci les mesures que la cambra catalana ha adoptat després de la sentència condemnatòria, però encara no ferma, que inhabilita el diputat Pau Juvillà (CUP) per a l’exercici de càrrecs públics durant mig any, a més d’instar-la a al·legar el que estimi convenient. En síntesi, la JEC considera que la situació d’aquest diputat és “anàloga” a la de l’exdiputat Joaquim Torra en la legislatura passada, en què l’expresident va perdre el seu escó de diputat malgrat l’oposició del Parlament, que va adoptar diferents resolucions a través del ple de la cambra per no executar la mesura, a més de formular al·legacions davant la mateixa JEC i de demanar mesures cautelars i fins interposar un recurs de cassació davant del Tribunal Suprem.

El nucli del conflicte, ara com en el cas de Joaquim Torra, rau abans de res en el fet que la llei del règim electoral espanyola xoca amb el reglament de la institució parlamentària. La primera preveu que, en el cas de delictes contra les administracions públiques, com ho és el de desobediència -pel qual ha estat condemnat en primera instància Juvillà-, no cal esperar sentència ferma per executar la inhabilitació. Considera que aquesta decisió, encara que sobrevinguda durant l’exercici del càrrec, afecta el fet mateix de la seva elecció. En canvi, la normativa de la cambra, com la de tots els parlaments, indica que només una sentència ferma pot fer perdre la condició de diputat. Això explica que el ple del Parlament hagi adoptat un dictamen de la comissió de l’Estatut del Diputat dient que correspon exclusivament a l’assemblea catalana d’executar la sentència i només en cas que sigui ferma perquè no hi caben ulteriors recursos.

En aquest context, però, és probable que el cas acabi al Tribunal Suprem, com el de Torra fa dos anys. La mare de totes les batalles està centrada en l’aplicació de la “inelegibilitat sobrevinguda” prevista a la llei electoral per part d’una JEC que no és un òrgan judicial i que la integren, a més de magistrats del Tribunal Suprem, juristes designats pels partits polítics. Tant és així que la decisió sobre el cas Torra va rebre 6 vots particulars discrepants del criteri majoritari.

Els serveis jurídics del Parlament sempre s’han mostrat crítics amb aquesta possibilitat, perquè la llei electoral configura un tipus d’incompatibilitat “automàtica”: deixa fora del procediment parlamentari de garanties la possibilitat d’apreciar la concurrència de qualsevol causa d’incompatibilitat dels diputats. Els lletrats del Parlament sempre han sostingut que la intervenció de la JEC conculca greument els drets de participació política dels diputats en aquests casos, perquè interromp il·legítimament el desenvolupament de la seva tasca com a representants electes. A més, la declaració d’incompatibilitat d’un diputat no és competència de l’administració electoral -segons el que preveu el reglament del Parlament de Catalunya, la mateixa llei electoral amb caràcter general, la jurisprudència constitucional i el mateix criteri aplicat reiteradament per l’administració electoral en el cas d’altres cambres parlamentàries-, per la simple raó que el règim electoral i el paper de la JEC acaba quan fineix el procés electoral, i el paper del Parlament comença un cop el diputat adquireix plenament la condició de tal.

Anem a pams. En efecte, les competències d’un òrgan de l’administració com l’electoral, encara que sigui una administració singular per raó de les seves funcions i composició, li han de ser atribuïdes de manera expressa i específica en la llei. I les competències de l’administració electoral, com s’ha dit, ho són amb relació als processos electorals en curs i fins que acaben. Per tant, no és possible una declaració d’“inelegibilitat sobrevinguda”. Sobretot, perquè la declaració de situacions d’incompatibilitat, en la mesura que integren l’estatut dels càrrecs públics, correspon segons l’ordenament als òrgans dels quals aquests càrrecs formen part.

D’altra banda, la causa d’incompatibilitat dels càrrecs electes en els termes que determinen els articles 6. 2 i 6.4 de la llei electoral, no es refereix a un veritable supòsit d’incompatibilitat, perquè aquesta figura, com tothom sap, faculta perquè el diputat, un cop elegit, esculli entre l’exercici del càrrec de diputat o una altra activitat al marge de la parlamentària. En realitat, doncs, aquesta forma singular de privació de la capacitat electoral passiva és genuïnament una causa de pèrdua de la condició de diputat, que posa en relleu la dubtosa tècnica i fins i tot la constitucionalitat de la llei electoral en aquest punt. A més, el propòsit que el legislador va explicitar a l’hora d’incloure aquest supòsit va ser el de completar el procediment i les conseqüències de la il·legalització de partits polítics que justifiquessin la violència terrorista o estiguessin en connivència amb organitzacions armades. És per això que ara es fa un ús abusiu i extensiu d’una figura que no va ser concebuda per a això. Òbviament, amb una clara i impietosa intencionalitat política.

Així doncs, només el Parlament de Catalunya pot regular les incompatibilitats dels seus membres i aplicar les normes corresponents, com a part de l’autonomia parlamentària. Per això, el seu reglament regula el procediment de declaració d’incompatibilitat, amb exclusió de la intervenció d’altres òrgans com la JEC o altres, i amb les garanties procedimentals necessàries -que inclouen un dictamen i un acord del màxim òrgan polític, el ple, perquè hi està implicat un dret fonamental com és el de participació política-. Fins i tot si es considerés que concorre una causa d’“inelegibilitat sobrevinguda”, que no és el cas, la declaració només podria recaure en el Parlament de Catalunya. Es repeteixen, doncs, les vicissituds viscudes amb el cas de Quim Torra, però ara amb una diferència: entre gener de 2020 (Torra) i avui la JEC s’ha renovat àmpliament. Veurem.