El cas contra el rearmament europeu
Incorporar Ucraïna a l'OTAN després d'obligar Rússia a tornar a les fronteres anteriors al 2014 ha estat l'únic objectiu estratègic que els líders de la UE s'han permès considerar des de la invasió russa de fa tres anys. Per desgràcia, molt abans de la reelecció del president nord-americà, Donald Trump, aquest objectiu ja havia caigut al terreny de la inviabilitat. Feia temps que hi havia senyals que indicaven que les coses es posarien difícils.
En primer lloc, l'economia de guerra del president rus, Vladímir Putin, ha resultat ser una benedicció per al seu règim. En segon lloc, fins i tot el predecessor de Trump, Joe Biden, es va mostrar rotundament reticent a impulsar l'adhesió d'Ucraïna a l'OTAN. I, en tercer lloc, hi havia una forta oposició bipartidista als Estats Units a la idea que les tropes de l'OTAN lluitessin al costat dels ucraïnesos.
De manera que, en una ostentació d'hipocresia descomunal, els nombrosos discursos que deien que “Putin és el nou Hitler” mai s'han traduït en un compromís de lluitar al costat dels ucraïnesos fins que l'exèrcit de Putin fos derrotat. En lloc d'això, un Occident covard ha seguit enviant armes als ucraïnesos exhausts perquè poguessin derrotar el “nou Hitler” en nom seu –però pel seu compte.
Inevitablement, i malgrat la lluita gallarda d'uns soldats ucraïnesos cada cop més superats en armament i en nombre d'efectius, l'únic objectiu estratègic dels líders europeus s'ha convertit en pols –una realitat que s'hauria tornat innegable independentment de qui hagués guanyat la presidència dels Estats Units el novembre passat–. Trump s'ha limitat a accelerar aquesta realitat amb una brutalitat que reflecteix el menyspreu que feia temps acumulava no només pel president ucraïnès, Volodímir Zelenski, sinó també per la mateixa UE. I així, sense un pla B, una Europa debilitada per dues dècades de recessió econòmica s'esforça ara per respondre a la política de Trump respecte a Ucraïna.
Després de l'Acord de Múnic el 1938, Winston Churchill va proclamar que a Neville Chamberlain li havien donat a triar entre la guerra i el deshonor: "Vostè va triar el deshonor i ara tindrà la guerra". En la seva angoixa per no cometre el mateix error, els líders de la UE estan a punt de repetir-ho, però al revés: la seva estratègia de guerra fins a la victòria donarà pas a la pau humiliant que Trump els imposarà alegrement a ells, i al govern de Zelenski, quan finalment vinguin a demanar almoina.
Tot i que és cert que Europa ha d'estar a l'altura de les circumstàncies o desintegrar-se, la pregunta és: com? Què li passa realment a Europa? Què és el que més falta a la UE?
Resulta increïble que els europeus no puguem veure la resposta que tenim davant dels nostres ulls: Europa no té un Tresor apropiat, no té el que seria l'equivalent a un departament d'Estat i un Parlament amb poder per destituir allò que es presenta com el seu govern (el Consell Europeu). I encara pitjor, encara no s'ha debatut com tapar aquests forats de l'arquitectura institucional d'Europa.
La Unió Europea sempre ha temut l'inici de qualsevol procés de pau a Ucraïna, precisament perquè exposaria la nuesa del bloc. Qui representaria Europa a la taula de negociacions, en el cas que Trump ens convidés a participar-hi? Fins i tot si la Comissió Europea i el Consell poguessin fer servir una vareta màgica per conjurar l'existència d'un exèrcit de la UE gran i ben armat, qui tindria l'autoritat democràtica per enviar-lo a la batalla a matar i morir?
Així mateix, qui pot recaptar prou impostos per garantir el manteniment permanent de l'exèrcit de la UE per al combat? La presa de decisions intergovernamental de la UE significa que ningú no té la legitimitat democràtica per prendre aquest tipus de decisions.
Quan Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, va anunciar recentment la seva nova iniciativa per rearmar Europa, van tornar a envair-me els tristos records de l'incompetent pla Juncker, del Pacte Verd i del pla de recuperació. Es torna a parlar de grans xifres, que després acaben sent una cortina de fum. De debò algú espera que França augmenti el seu ja insostenible dèficit públic per finançar armaments?
A falta d'institucions que promulguin el keynesianisme militar, l'única manera que té Europa de rearmar-se és desviant fons de la seva ruïnosa infraestructura social i física –debilitant encara més una Europa que ja està recollint l'amarga collita del descontentament popular, que està alimentant l'auge de forces d'extrema dreta a tot el continent–. I per què? Algú creu que Putin es deixarà dissuadir per una Europa que pot tenir uns quants obusos i projectils més però que s'allunya cada cop més de la perspectiva de la governança federal necessària per decidir assumptes de guerra i pau?
Rearmar Europa no servirà de res per guanyar la guerra a Ucraïna. No obstant això, és gairebé segur que enfonsarà encara més la UE en la seva depressió econòmica preexistent –la causa subjacent de la debilitat d'Europa–. Per mantenir fora de perill els europeus davant dels desafiaments plantejats per Trump i Putin, la UE s'ha d'embarcar en el seu propi procés multifacètic per arribar a la pau.
En primer lloc, la UE ha de rebutjar de ple l'esforç depredador de Trump per apoderar-se dels recursos naturals d'Ucraïna. En segon lloc, després de plantejar la possibilitat de relaxar les sancions i tornar 300.000 milions de dòlars en actius congelats (que no es poden utilitzar simultàniament com a moneda de canvi i per a la reconstrucció d'Ucraïna), la UE hauria d'iniciar negociacions amb el Kremlin i oferir la perspectiva d'un acord estratègic integral en què Ucraïna sigui tot el que Àustria va ser durant la Guerra Freda: sobirana, neutral, armada i tan integrada a l'Europa Occidental com vulguin els seus ciutadans.
En tercer lloc, en lloc d'un enfrontament permanent entre dos grans exèrcits al llarg de la frontera acordada, la UE hauria de proposar una zona desmilitaritzada d'almenys 500 quilòmetres de profunditat a banda i banda, el dret al retorn de tots els desplaçats, un acord a l'estil del Divendres Sant per a la governança de les zones en disputa i un Nou Pacte Verd per a les zones devastades per la guerra, finançat conjuntament per la UE i Rússia. Totes les qüestions pendents haurien d'abordar-se en negociacions celebrades sota els auspicis de les Nacions Unides.
Finalment, la UE hauria d'aprofitar la perspectiva de relaxar els aranzels sobre els productes xinesos (sobre la tecnologia verda, en particular) i les sancions sobre les exportacions de tecnologia per entaular negociacions amb la Xina de cara a un nou acord de seguretat que redueixi les tensions i sumi els xinesos a l'objectiu de salvaguardar la sobirania d'Ucraïna.
Si de veritat volem enfortir Europa, el primer pas no és rearmar-nos. És forjar la unió democràtica sense la qual l'estancament seguirà erosionant les capacitats d'Europa i la farà incapaç de reconstruir el que quedi d'Ucraïna un cop Putin hagi acabi amb ella.
Copyright Project Syndicate
