Cas Rubiales: qüestió de coaccions
Aquesta setmana ha quedat vist per a sentència el judici contra Luis Rubiales. En altres articles hem parlat del petó, parlem ara de les coaccions.
La coacció és una tècnica psicològica que busca pressionar, subjugar i dominar una víctima mitjançant amenaces, manipulacions emocionals, intimidacions… amb l’objectiu de controlar el seu comportament. En aquest cas, es va produir per evitar que Jenni Hermoso denunciés el president de la Federació Espanyola de Futbol.
La coacció és una eina poderosíssima que es pot manifestar inicialment de manera subtil, amb paraules amables, cosa que fa que moltes vegades no es reconegui com a tal. Sovint aquesta va augmentant d’intensitat i llavors és quan la víctima pot començar a identificar allò que està passant.
La poden posar en pràctica un individu sol o un col·lectiu de persones. Sol passar que en entorns poderosos, com el que ens ocupa, aquestes estratègies s'utilitzen per fer servir una dinàmica de poder en benefici propi. Amb la coacció es genera por i incertesa des d'una posició de força. En el cas particular d'Hermoso, Rubiales i els altres membres de la Federació acusats de coaccions (Jorge Vilda, Albert Luque i Rubén Rivera), segons el que hem sabut durant el judici, pretenien generar en la víctima, però també en el seu entorn, pressió perquè no se sentís lliure per decidir si denunciava o no. Les coaccions busquen forçar a actuar en contra de la pròpia voluntat, per por a les conseqüències.
Ho hem vist en aquest cas i és habitual en casos similars: en el tancament de files d’aquests escamots d’homes poderosos es creen ambients irrespirables per a la víctima i per al seu entorn. Les persones que viuen sota les coaccions es troben en un constant estat d’angoixa i por, amb el temor i la incertesa que les amenaces es facin realitat (ningú et creurà, ets una exagerada; ja parlarem a soles; per què fas això a les teves companyes; ja t’ho trobaràs...). També són manipulades a través d'estratègies com fer-les sentir en deute perquè la culpa o la pena les faci callar (per què ens ho fas, això, amb tot el que hem fet per vosaltres; li estàs destrossant la vida a aquest home, està molt afectat…). Amb el temps, aquest estrès continuat pot provocar trastorns psicològics més greus. L'experiència és dura i deixa cicatrius. Però, tot i això, hi ha dones que decideixen denunciar, amb tot el que comporta en un cas així. Desgraciadament, encara és un autèntic acte heroic.
El més pervers és que les coaccions et fan dubtar de tu. Aquesta dinàmica pot impactar també en l'autoestima de les víctimes i en la seva capacitat per prendre decisions. Un bon acompanyament i una xarxa de suport són clau. Com també és clau donar sentit al gest de denunciar, independentment del resultat final, per estar en pau amb una mateixa, per posar fi a les coaccions i, sobretot, per acabar amb la impunitat dels que abusen del seu poder.
Les coaccions no són gaire visibles, però solen ser unes de les grans responsables que les dones no denunciïn.
