Sense casa a la ciutat
Fa dies, sobretot arran de la manifestació contra els preus dels lloguers que es va fer el 23 de novembre a Barcelona, que segueixo amb una absoluta estupefacció algunes –moltes– reaccions que ha provocat aquesta mobilització.
Suposo que n’esteu al cas: de sota de les pedres han sorgit desenes d’opinions que desqualifiquen la generació que està encapçalant la protesta i fan entrades extenses a les xarxes socials explicant com va ser de sacrificada la seva joventut. El missatge vindria a ser: si volen un pis per viure, que treballin i s’esforcin en lloc de queixar-se tant.
La cosa és tan destralera que s’arriba a simplificar el capteniment de dues generacions –els que ara són pares i els que són fills–, com si uns fossin responsables i treballadors i els altres victimistes i hedonistes.
Per l’edat que tinc –i la que tenen els meus fills– representa que m’he de situar a la generació gran. I sí, he treballat des de ben joveneta; i sí, em vaig poder comprar un pis que encara no he acabat de pagar. Però, i per això escric aquest article, no m’identifico en absolut amb aquest discurs que sembla proliferar. Per demagog i manipulador i, sobretot, per injust.
“La dona i jo estem farts de veure canalla sopant als restaurants, viatjant...”; “Si jo hagués fumat, no hauria pogut pagar les lletres del pis”; “Es pensen que a nosaltres tot ens va caure del cel”; “Volen viure tant sí com no al seu barri, són uns malcriats”.
Francament, no dono crèdit. De veritat estan disparant contra una reivindicació tan elemental com poder pagar un sostre? De veritat no han calculat que amb els sous que cobren i el preu dels lloguers és impossible aconseguir-ho? De veritat, pel sol fet de ser propietaris d’un pis, es veuen tan amenaçats que reaccionen amb aquesta virulència?
Els nostres fills viuran, això és un fet, pitjor que nosaltres. I enmig de la desolació que això em provoca, només celebro que hagin estat prou llestos per adaptar-se a la situació i visquin amb naturalitat el fet de viatjar de forma més que precària i de veure’s obligats a renunciar a viure sols, i que acceptin fins i tot amb alegria que hauran de compartir pis, pagant un terç del seu sou per una habitació lamentable.
¿Que és un luxe voler viure al poble o al barri on van néixer i on tenen la família? Tothom hauria de poder aspirar-hi, per comoditat o per evitar que els barris i les ciutats perdin el teixit social i la personalitat. D’altra banda, poca solució hi ha encara que acceptis allunyar-te de la teva zona. El problema s’ha escampat a tota l’àrea metropolitana de Barcelona i a altres ciutats de Catalunya.
“Fa pixar de riure que la gent surti al carrer a demanar que abaixin els lloguers. A qui ho demanen? Als propietaris? A la societat? Al govern? Boig i bolivarià”.
Em costa molt d’entendre que una generació que –amb esforç, sí, ningú ho nega– va tenir la possibilitat de comprar-se un pis amb una relació sou-hipoteca raonable, no pugui mostrar cap solidaritat amb el jovent d’ara mateix. I de veritat volem que per poder accedir a l’habitatge hagin de renunciar a viatjar o a fer cerveses en un bar amb els amics?
No entenc res. La meva secció d’avui, en lloc de La casa i la ciutat, s’ha de dir Sense casa a la ciutat.
