Tenir casa

Hem de parlar d’habitatge, una vegada i una altra, perquè ara per ara, especialment a les Balears, és el gran tema, la preocupació màxima. Una companya molt jove et diu que amb el seu grup d’amics eviten parlar-ne per no deprimir-se. Vas pel carrer i sents una dona parlar per telèfon: “Tots estam desesperats cercant casa”, diu aixecant la veu. Ara mateix, tenir una nòmina no garanteix poder tenir casa, ni tan sols de lloguer. Li dedicam la portada del setmanari: amb nòmina i sense casa. N’hi haurem de dedicar moltes més perquè, malauradament, si abans tenir feina permetia viure més o manco dignament, ara ja no, això ja no basta. Si disposar o no d’una nòmina era allò que facilitava la vida, ara allò que realment la facilita és tenir una casa. Ha passat de ser un dret a ser la més imperiosa de les necessitats. Menjar, fins i tot, sembla secundari o, si més no, més fàcil d’aconseguir.

Per això és especialment greu que el Govern es negui a demanar per a les Illes la declaració de zona tensionada, que és el que permet posar un límit a uns lloguers que, en la majoria dels casos, dupliquen o tripliquen els màxims recomanats en els índexs estatals. I és que si continuam en aquest mercat tan liberalitzat i sense cap tipus d’intervencionisme, polaritzam encara més la societat entre la gent que està desesperada per les seves condicions de vida i els que ja tenen una casa o un petit coixí familiar. Això, sense oblidar els que només venen –o ni venen– a les Balears per comprar per després vendre o llogar. Massa aviat va tancar l’esquerra el debat sobre el requisit d’estar empadronat per poder comprar a les Illes. Massa aviat. I de moment no s’obrirà.