De Casado a la moció de censura
Va ser un atzar, però també va ser oportú que l'exlíder del PP Pablo Casado hagués de declarar –davant del jutjat d'instrucció número 29 de Barcelona– com a investigat per un delicte d'injúries contra l'escola i la llengua catalanes just el dia abans de la segona moció de censura de Vox contra Pedro Sánchez. Polític fracassat, Casado va donar amb la seva declaració, sense pretendre-ho, un resum prou exacte de com funciona el nacionalisme espanyol en relació al seu odi cap a la llengua catalana.
En resum, Casado va declarar que va dir el que va dir (que, a les escoles catalanes, als alumnes que parlen castellà no els deixen anar al lavabo i els omplen de pedres la motxilla) perquè ho havia llegit en algun diari (naturalment un diari afí al nacionalisme espanyol, que són els únics que llegeixen), sense contrastar-ho enlloc més. I que no sabia que el que va dir fos mentida, però que, si es presenta l'ocasió, ho tornarà a dir sense cap reserva. Així és com funciona: hi ha una premsa que s'encarrega de difondre les mentides que després es convertiran en materials per a argumentaris de partit i discursos de dirigents. Es tracta, encara avui, de la mateixa premsa de la qual es queixava Unamuno, en una carta a Azorín, amb paraules famoses: "Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)". Les protestes o les respostes que puguin rebre per part catalana no mereixen la seva atenció o són motiu de burla: només quan hi ha algun problema (com en aquest cas, que Casado ha hagut de respondre davant d'un jutge), al·leguen desconeixement (que també és fals: és mentida que Casado no sabés que era mentida) però en cap cas no es desdiuen, ni rectifiquen. Això mai.
Hi va haver una curiosa opinió generalitzada segons la qual Casado va fer un discurs “molt bo” quan es va desmarcar de l'anterior moció de censura de Vox contra Sánchez. Casado no ha fet cap discurs “bo”: en aquella ocasió va fer una intervenció tacticista, i prou. Casado era tan ultradretà com ho puguin ser a Vox, o com ho pugui ser el sector del PP que lidera Ayuso i que el va fer fora (per interessos personals, no per divergències ideològiques reals), o com ho pugui ser Feijóo si arriba el moment d'establir acords de govern amb Vox i fer-hi concessions. Entre les primeres, d'aquestes concessions, hi haurà les que va desgranar Tamames a la seva intervenció: negació del dret d'autodeterminació, expulsió dels nacionalismes perifèrics dels centres i fòrums de decisió, i, per descomptat, bel·ligerància total contra l'ensenyament públic en català. El nacionalisme espanyol, de Casado a Tamames, des dels poders de l'Estat, la tribuna d'oradors o els mitjans de comunicació, té unes fixacions perfectament definides. L'odi contra la diversitat lingüística és un tret definitori de l'extrema dreta, es digui Casado, Feijóo, Ayuso, Abascal o Tamames qui surti a parlar en nom seu.
