Casament o divorci, però basta ja
El PP i Vox mantenen una relació tòxica: s’estimen, s’amenacen, se separen i rumien si estaran millor junts o separats. Tot mentre es llancen petons i pulles. Santiago Abascal va utilitzar el tema dels menors no acompanyats –podria haver estat qualsevol altre de l’ideari– per trencar els pactes en una recerca desesperada de reposicionament de la marca. La seva entrada en els executius autonòmics els ha permès governar i, per tant, decidir, però com a actors de repartiment. Un partit que basa la seva força en el renou incendiari corre el risc de veure’s enfosquit pel germà gran que dirigeix els missatges i la direcció dels focus. És inevitable. Un vicepresident sempre serà un florer enfront d’un president, com bé reflecteix la irrepetible Veep.
Per molt que Manuela Cañadas presumeixi d’estar al corrent del que decideix Abascal a Madrid, la incredulitat regnava en les casernes tant del PP com de Vox a les Balears en el moment de la ruptura. L’equip de Prohens va veure clar que havia de fer de la roda de premsa de la presidenta un exercici de reafirmació que bé podrien haver titulat: “Ja us ho vaig dir”. La seva insistència de governar en minoria la convertia en una estratega i el trencament es produïa quan ella havia arribat a port: pressupostos aprovats (llestos per prorrogar si la cosa es posa lletja) i amb l’aritmètica parlamentària de la seva part. La presidenta semblava alleujada. Però mai ha de subestimar-se Vox, acostumat als cops d’efecte, i acorralat perquè no s’esperava sofrir el mateix procés de fragmentació de l’esquerra. A Alvise i S’ha acabat la festa els han avançat per la dreta i, després de la mossegada a les europees, venen a cercar la seva part del pastís.
Des del 15-M, la política s’ha convertit en un fast-food de partits, que sorprenen en uns comicis i, quan se situen, ja caminen cap a l’extinció. Hem vist morir supernoves com UPyD i Ciutadans i tenim Podem lluitant fraticídament contra Sumar per sortir viu de la disputa. En un món polaritzat, amb votants viscerals capaços de virar d’un extrem a un altre en quatre anys, la política necessita oferir emocions fortes de manera contínua. Ho entenc, però no necessitam l’espectacle tòxic dels equips de Prohens i Cañadas desfullant la margarida del sí, però no. Senyores, reconciliau-vos o demanau el divorci, però deixau de marejar.