Cases

Quan vaig haver de triar un títol per a aquestes contres que, des de fa anys, escric per al diari ARA, vaig agafar el títol de la meva novel·la preferida d’una de les meves autores preferides: La ciutat i la casa, de Natalia Ginzburg. Em vaig permetre la llibertat d’utilitzar-lo girant l’ordre dels conceptes: La casa i la ciutat. D’aquesta manera el títol s’ajustava més a les característiques del meu articulisme: per escriure –sigui ficció o no-ficció– m’interessa més l’àmbit privat (la casa), tot allò que té a veure amb experiències viscudes, vincles personals, emocions. Després m’interessa l’àmbit col·lectiu (la ciutat), tot allò que té a veure amb les lluites compartides, la política, els costums socials.

La casa, doncs, és una dèria meva des de fa molts anys. I ara, gràcies a un llibre que he llegit, disposo dels arguments intel·lectuals per justificar-la. Siruela Ensayo ha publicat Filosofía de la casa, el espacio doméstico y la felicidad,del florentí Emanuele Coccia.

Aquest autor italià comença per reconèixer que la filosofia, durant segles, ha oblidat l’àmbit domèstic, arrossegada per l’interès masculí de brillar en societat i tenir poder i influència a la ciutat. Però, a parer de Coccia, aquest oblit ha significat tant com fer impensable la felicitat. Perquè la casa és, en realitat, el nostre intent d’acollir la porció de món –coses, persones, llocs, imatges, esdeveniments– que fan possible la nostra felicitat.

Tots els animals tenen aquest instint: fer-se un niu, buscar una cova per refugiar-se. Casa vol dir comoditat, calma, un lloc on tornar. Per això m’agrada aquesta moda de dir que aquest lloc o aquesta persona “és casa”. Una manera molt senzilla de dir moltes coses, veritable economia del llenguatge.

Una de les reflexions que més m’han cridat l’atenció de Filosofía de la casa és aquest procés de transformació que estem vivint amb les xarxes socials. Les cases, que fins ara eren el lloc privat/sagrat, ara són els platós on els influencers s’ofereixen al món. Comparteixen amb tothom casa seva i, per tant, la casa deixa de ser sinònim de privacitat. Coccia explica que les xarxes socials són una mena de novel·la col·lectiva en la qual tots són al mateix temps autors, lectors i personatges. La realitat i la ficció ja no es contraposen. Els influencers fabriquen la realitat per poder viure-la.

Tornant al llibre de Coccia: una altra raó que m’ha donat l’autor per entendre la seducció que exerceix la casa sobre mi és que les cases són quasi éssers vius. Una casa –diu Coccia– mai no està del tot acabada, mai no deixem de construir-la. Es podria dir que l’anem domesticant (com fa el Petit Príncep amb la guineu: "Si em domestiques ens necessitarem l’un a l’altre, per mi seràs únic al món"). La casa on vivim és única al món.

Tothom que viu en una casa hi deixa una empremta, per això una casa sempre ens permet desxifrar el somni de felicitat dels que van construir-la o triar-la per viure abans que nosaltres. 

L’altre dia vaig explicar tot això al programa El balcó, de Ràdio Barcelona. Al cap d’uns dies, un amic artista em va fer arribar l’obra que havia pintat després de sentir-me. Les cases ens havien connectat. Em va semblar molt bonic.