Castella i Lleó indica el camí
El PP és, essencialment, el partit del poder a Espanya, el partit dels que van guanyar la Guerra Civil. Va ser creat amb la idea de retenir i ocupar el poder ja des dels dies de la seva antecessora immediata, aquella Alianza Popular creada per Manuel Fraga amb l’objectiu de blanquejar franquistes i convertir-los en demòcrates nous de trinca. Era bo d’entendre: després de la mort de Franco, referent de tota la dreta espanyola en termes de lideratge, era necessari reciclar-se, adaptar-se als nous temps. Alianza Popular va ser la planta potabilitzadora en què els elements tòxics d’aquesta dreta (començant pel mateix Fraga) van sortir nets d’impureses i preparats no tan sols per adaptar-se a la nova etapa democràtica, sinó també (i sobretot) per comandar-la. Des del començament i des de l’arrel: Fraga, de nou, que venia de signar sentències de mort als consells de ministres franquistes, va ser un dels pares de la Constitució del 78.
D’aleshores fins ara ha passat molt de temps i moltes coses, però allò cert és que l’objectiu fundacional d’Alianza Popular, primer, i del Partit Popular, després (tenir el poder, costi el que costi) no ha variat ni una mica. La concepció patrimonialista del poder (això és nostre), allò de manar Espanya com un cortijo i les Balears com una possessió, s’ha mantingut sempre inalterable, indiferent als canvis de lideratge (amb l’excepció, a les Balears, de l’extravagant José Ramón Bauzá, que no sabia què és una possessió). Ara, a Espanya ha caigut Casado i ha entrat Feijóo, que té aquest principi gravat dins la mollera: no endebades forma part de la nissaga gallega de dirigents del PP, juntament amb el mateix Fraga i amb Rajoy (Franco continua sent el referent, sobretot pel que fa al cinisme, com quan donava el seu famós consell: “Haga como yo, no se meta en política”). A les Balears va caure Biel Company, que va intentar fer de missus del carrer Génova però no se’n va sortir, i l’estiu passat hi va entrar, com a presidenta de la sucursal balear de l’organització, Marga Prohens, que se suposa que té més sintonia amb la cúpula madrilenya.
Feijóo ha arribat a la presidència del PP (que encara no ha assumit formalment, però que ja ostenta de facto) carregat d’avals i envoltat d’una aurèola de moderació i centrisme. Ara bé, la primera cosa rellevant que ha passat sota la seva encara no estrenada presidència ha estat l’acord de legislatura del PP per governar a Castella i Lleó, una cosa que Feijóo havia dit reiteradament que no havia de passar. Però ha passat, per això que dèiem del principi fundacional: tenir el poder per damunt de qualsevol altra consideració, encara que la consideració consisteixi a governar amb una extrema dreta anticonstitucional, antieuropea, antiautonomista, masclista, xenòfoba i amb simpaties ben visibles per la dictadura de Franco i els seus crims.
Aquells que s’enduen les mans al cap davant de l’acord a Castella i Lleó, no se n’haurien d’estranyar tant. Vox, al cap i a la fi , va néixer com una escissió del PP, i la distància ideològica que els separa (encara que Feijóo, aquesta mateixa setmana, volgués fingir el contrari) és mínima o inexistent. Ja hi havia precedents a Andalusia, Madrid i Múrcia, i aquesta tan sols és una passa més en l’entesa entre dos partits d’extrema dreta: perquè la dreta, a Espanya, no és més que extrema dreta. Que ningú dubti que, allà on el PP i Vox sumin, governaran plegats, i a les Balears també serà així si se’n presenta l’ocasió. Ara que a Europa tornen a bufar els pitjors vents, el PP ha deixat clar quin és el seu bàndol. I no és el de la democràcia, ni el de la llibertat, ni el de la decència.
Sebastià Alzamora és escriptor