Les casuístiques del doble feminicidi

Aquesta setmana hem viscut un nou terrible crim masclista. L’assassí, comissari del Cos Nacional de Policia, ha posat fi a la vida de la seva parella i a la de la seva exparella i després s’ha suïcidat. Es tracta d'un cas d’extrema complexitat i si volem fer-ne una anàlisi és important assenyalar una sèrie de factors clau. Perquè els feminicidis comparteixen una base estructural comuna (una societat en què la violència masclista és la principal causa d’inseguretat i de mortalitat violenta de les dones), però cal veure cada cas de forma singular per entendre els elements de risc o els desencadenats. Només així, amb un bon mapa, es poden dissenyar bé les polítiques de prevenció. 

Analitzem, doncs, les particularitats del doble feminicidi succeït aquesta setmana:

• L’assassí era policia (jubilat feia pocs mesos, fet que afegeix molta pressió a la situació –ho veurem més endavant–). Això ens permet recordar que no existeix un perfil d’home agressor. Trobem homes maltractadors a tots els estrats socioeconòmics, amb tots els nivells d’estudis, de diferents llocs de procedència i en totes les professions. En aquest cas, el fet que fos policia suma més risc a la situació: les dones que pateixen violència per part d’un membre dels cossos de seguretat se senten més soles, més desemparades i confien menys en el sistema perquè els seus agressors formen part de l’estructura que les hauria de protegir. I d'aquí neix la por: qui et creurà? És per aquest motiu que, sovint, aquestes dones descarten denunciar o buscar ajuda en el sistema: els homes que les maltracten són el sistema. 
• L'assassí era un alt càrrec de l’estructura policial. Contactes, coneixences, poder… És un agreujant per a la casuística que explicàvem al punt anterior. Aquest privilegi encara amplifica més el silenci, la por de posar una denúncia. També hi juga un paper determinant la imatge social que projecta un comandament d’alt rang: per a molts és difícil de creure que aquell que hauria de ser referent i servir i protegir a la ciutadania pugui ser un agressor.

• La jubilació. Tot i que l’edat dels perpetradors de feminicidis és molt diversa, és cert que la jubilació és un moment vital complicat en el qual s’obre una nova etapa i l’àmbit laboral perd pes. Les relacions de parella prenen un paper molt més important. Ocupen més espai i es poden generar molts més conflictes i molta més tensió. Pel que s'ha explicat, sembla que les dues dones assassinades eren ja exparelles de l'agressor. Una era l'exdona i l'altra acabava de comunicar-li que el volia deixar. En edats de jubilació el sentiment de fracàs quan es produeix un trencament, el sentiment d’última oportunitat, pot ser molt major. Una ruptura, sobretot quan l’agressor sent que ha perdut el control sobre la seva parella, pot ser (habitualment ho és) un desencadenant. 
• Què pot explicar el doble assassinat? La jubilació sol ser també un moment de revisar la vida viscuda. Un cop comès el primer assassinat, si l'agressor sent que ja ho ha perdut tot, pot decidir també posar fi a tot allò que li ha fet mal al llarg de la vida, en un intent macabre de passar comptes amb aquelles persones per qui s’ha pogut sentir traït.
• El suïcidi. En el cas dels feminicidis, el 30% dels assassins intenten suïcidar-se o se suïciden. Els estudis apunten que això normalment es deu a dos motius: senten que la seva vida sense les víctimes ja no té sentit o bé no poden suportar la idea de la sanció social (és a dir: no es veuen capaços de suportar que la societat els vegi com a assassins). En aquest cas, parlant d’un comissari de policia, això té més sentit que mai.

Per últim, voldria acabar amb una reflexió. Encara tenim molt camí per recórrer en tot el que té a veure amb la cultura de la reparació. Ho veiem de manera molt evident quan l’assassí se suïcida, perquè en aquests casos es tanquen tots els procediments i tot queda aturat. Les famílies han de continuar sostenint el dolor, però tot allò que té a veure amb l’agressor s’atura. Temes judicials, civils... però també simbòlics (en aquest cas, respecte a la retirada de les condecoracions, per exemple) es posen en pausa, amb les repercussions que això té per a l’entorn de les dones. Són accions simbòliques molt importants perquè també formen part de la reparació cap a les víctimes i els seus entorns. Cal que recordem i dignifiquem les dones i les seves vides i, alhora, cal que destronem i repudiem els seus agressors.