El català, camp de batalla
Fa mesos que l’atenció mediàtica de la Catalunya autonòmica i postpandèmica s’ha desplaçat cap a altres bandes. Ara que ja no hi ha virus per combatre ni presos polítics per indultar, sembla que d’entre les diverses i múltiples qüestions que preocupen a la majoria de mitjans, tuitaires, associacions i partits polítics en campanya, tant catalans com espanyols, n’hi ha una que sobresurt amb escreix, per recurrent i per manipulable: la de la llengua catalana. Naturalment parlo des de la meva percepció subjectiva i personal, no des de l’autoritat d’un estudi acadèmic que sistematitza titulars de diari o minuts de televisió; no obstant això, diria que tot plegat, però, és l’efecte d’una sensació general de crispació ambiental permanent i històrica, aquella que ha acompanyat sempre els moments de reflux que ha patit el país.
Als catalanoparlants la llengua ens preocupa, ens ocupa, ens fa perdre la son perquè ens identifica, ens grupalitza, ens fa tribu. Als Països Catalans la llengua ha estat sempre camp de batalla, territori en disputa, objecte conquerible, colonitzable, és a dir, castellanitzable, ja sigui per mitjà de l’acció directa que hi va en contra o a favor, ja sigui a través d’estratègies de seducció o d’hibridació, que tenen per resultat la banalització lingüística. I ja sabem que aquesta segona, en contextos sociolingüístics en conflicte, sempre beneficia el mateix bàndol, aquell que té més recursos, més soldats, més artilleria, més infraestructura, més poder. Sembla, doncs, que en general el país ha despertat de la llarga letargia de la normalització lingüística, i ho ha fet a cop d’estadístiques esfereïdores i d’orelles sensibles alarmades perquè als patis de les escoles de comarques ara també s’hi parla molt de castellà.
El primer símptoma d’urgència política ha estat la redirecció de la secretaria de Política Lingüística, liderada per Francesc Xavier Vila, catedràtic de sociolingüística de la UB, des del juny del 2021. Un cop han certificat des de dins que la situació era greu, les estructures institucionals del catalanisme ampli –des de la DGPL fins a Òmnium Cultural– s’han posat les piles. Qui també ho ha fet, o més ben dit, qui no ha deixat de tenir mai les piles posades en termes de discurs i praxi política en matèria lingüística, ha estat l’espanyolisme. Dies després que el govern de la Generalitat de Catalunya llancés la nova campanya per fomentar l’ús de la llengua, “Provem-ho en català”, que remasteritza la mítica figura de la Queta, Societat Civil Catalana contraatacava el que ells consideren la “nova ofensiva lingüística del govern nacionalista” amb la seva proposta pròpia, “No callis, no estàs sol”. D’aquesta manera, la plataforma unionista que serveix d’altaveu i de maquinària de producció retòrica a l’espanyolisme transversal assenyalava el que ells consideren una clara “vulneració dels drets dels catalans hispanoparlants”, tot fent referència als suposats intents “d’eliminar la llengua espanyola” a Catalunya, i instaven els catalans hispanoparlants a “rebel·lar-se contra la discriminació lingüística i el monolingüisme oficial imposat” tot criticant “la marginació, l’aïllament i la pressió social” que pateix “una part de la població catalana per raó de llengua”, castellana.
El que més em sorprèn de tot plegat, més enllà de la demagògia i la manipulació política a què SCC ens té acostumats, és la diferència substancial en el to, el llenguatge i la intencionalitat entre una campanya i l'altra. La primera, amable, propositiva, convivencial. La segona, contundent, bel·licosa, conflictiva. Algú podria dir que la primera escau més a la neutralitat esperable d’unes institucions que governen per a tots els catalans, fins i tot per a aquells que no en volen ser, ni lingüísticament, ni culturalment, ni nacionalment. El cas és, però, que aquest marc de concòrdia propositiu és el mateix que Òmnium Cultural va emprar al Camp Nou el dia de Sant Jordi durant el partit Barça - Atlètic de Madrid, quan va coordinar un mosaic sota el lema “Comparteix el català”, o és també el mateix que ha utilitzat l’ajuntament de Colau per desplegar, en darrera hora preelectoral, la campanya “El teu català suma”.
Recuperar una figura que forma part de l’imaginari col·lectiu del país com la Queta, divuit anys després, només és una bona notícia perquè vol dir que el Govern assumeix que tenim un problema amb la llengua. Ara bé, vol dir també que es reconeix que hem viscut gairebé dues dècades de normalització fictícia i de passotisme polític. La conclusió és, doncs, que les campanyes amigables i seductores estan molt bé fins que t’has de confrontar amb espanyolistes catalanòfobs, federalistes castellanocèntrics i militants de l’espanyolisme monolingüe. Atendre, doncs, el discurs de SCC resulta útil només per una clara qüestió: que no estem en un estadi de convivència, sinó de conflicte, i que ells tenen molt clar, i des de fa ja molts anys, que volen guanyar la batalla.
