El català, aquella casa que sempre havia anhelat

Vaig néixer a mallorca, de pare manacorí i de mare sevillana. Però vaig partir quan era ben petita i vaig aprendre a llegir i a escriure en castellà, perquè llavors vivia a Tenerife. A més, a ca nostra, on també vivia la meva padrina de Granada, mai no es va parlar català. En part per una mescla de comoditat i desídia, i en part perquè en cap moment ens vàrem trobar amb la necessitat de fer servir una llengua que no es parlava on residíem. Després vaig passar per Màlaga, Còrdova, Sevilla i Cadis. I amb 15 anys xerrava amb un accent andalús ben marcat que encara se m’aferra quan parl amb els parents materns –un accent meravellós, tot sigui dit.

Una carambola de la vida va fer que tornàs a Mallorca amb la meva família amb 14 anys. Llavors vaig considerar que era de justícia sol·licitar l’exempció del català. Com m’havia d’avaluar d’una llengua tan aliena a mi, de la qual ho desconeixia gairebé tot? Era incapaç de dir res en català, i si l’entenia només era perquè la meva padrina de Manacor sempre em parlava en llengua pròpia les dues setmanes que passava amb ella cada estiu –gràcies! Però, per sort, la meva mare s’hi negà, i va fer servir un argument clar i senzill: “Si vas a escola a aprendre, també hauràs d’aprendre català”. Qui podia rebatre-ho?

Des de llavors, any rere any, el català s’ha convertit en ca meva, una casa alegre, lluminosa, amb molta ventilació i una orientació excel·lent. El meu cervell i la meva ànima s’hi han acomodat d’una manera que mai no hauria pogut imaginar. Com tampoc pensava quan era una adolescent absolutament insuportable –sí, absolutament­– que es podia estimar una llengua i sentir passió per ella. Estim el català i, en aquest moment de la meva vida, és el marc en què llegesc, escric, pens i parl amb mi mateixa.

Contempl el menyspreu que l’extrema dreta té per la llengua pròpia amb una mescla de dolor, ironia i condescendència. Perquè, sota l’argument de la seva llibertat, els feixistes no fan més que manifestar la seva por a la llibertat dels altres.S’ha de ser molt valent per conviure i aquesta ideologia és tot el contrari: si no som capaços de controlar la nostra por, el més probable és que ens convertim en covards.

Deu anys després de Bauzá, quan aquesta societat va deixar ben clar que no estava disposada a consentir que s’atacàs casa seva, provoca estupor contemplar la prepotència de l’extrema dreta, escoltar les seves mentides absurdes sobre la persecució del castellà i comprovar que les agressions han tornat a començar.

El PP remarca una vegada i una altra que governa en solitari a les Illes, que aquí Vox no ha entrat en el Govern, a diferència d’altres comunitats. Potser caldria fer un matís: no hi ha cap càrrec d’extrema dreta a l’Executiu, però Vox i les seves idees sí que són al Govern. Basta revisar l’acord de governabilitat per comprovar-ho, i la gestió d’aquesta situació insòlita requerirà molta intel·ligència. I molta valentia, també.