El català divideix, l’espanyol uneix
L’ús del català també recula als caus i esplais. És d’aquelles notícies petites però simptomàtiques. En el món ideal que ens havíem construït, la llengua tenia uns quants llocs refugi, pocs, però valuosos santuaris intocables. Ja sabíem que amb la justícia no hi havia res a fer, que als jugadors del Barça no se’ls podia demanar l’esforç titànic de dir "bon dia" i que als cambrers millor no torturar-los amb gaires tallats amb gel. Però ens tranquil·litzava creure que a l’escola hi havia la immersió, que TV3 era "la nostra" –líder en programes infantils i telenotícies– i que podíem portar els fills a caus i esplais que preservaven totes les essències: una mirada idealista al món... i en català.
Doncs no. Estem assistint a la caiguda de tots aquests mites, un rere l’altre. Hem passat d’estar a punt de tocar la lluna independentista, que ho havia de salvar tot, a caure al pou d’una catalanitat que se’ns desfà a les mans. Viure en català torna a exigir una esgotadora militància quotidiana. I una autojustificació constant.
El normal, va dir Jordi Évole en la celebració dels 40 anys de TV3, és espanyolitzar-se. Al capdavall, en quin país vivim? L’argument és d’un gregarisme-fatalisme incontestable: si tot s’espanyolitza, per què no ho ha de fer la tele pública catalana? Quin problema hi ha? És el país real. Per què hem d’anar a Eivissa si podem anar a Ibiza? Esclar, catalanitzar-se és pesat, suposa un sobreesforç, és anar contra corrent, és fer-se l’antipàtic, reclama un compromís feixuc i incòmode. Almenys al final de la dictadura hi havia una èpica democràtica que anava de bracet amb la reivindicació cultural i nacional. Ara és com si haguéssim tornat a la casella de sortida, amb l’afegit que venim de la patacada del Procés. Després de la derrota política, la lingüística. De derrota en derrota fins a la normalitat final, espanyolitzats per esgotament.
Però es pot girar la pregunta de l’Évole. Quin problema hi ha en catalanitzar la justícia, el comerç, l’escola, la universitat, les teles privades i públiques, el cine, el Círculo Ecuestre o el Barça? A qui li molesta la llengua literària de Ramon Llull i la llengua materna de Rosalía? En efecte, el país real és bilingüe, però d’un bilingüisme perfectament imperfecte i diglòssic, amb el català de nou en perfecta caiguda lliure cap a la intimitat casolana, a veure si els catalanoparlants militants deixem de tocar els nassos d’una vegada.
Discriminació positiva per al més dèbil? Nooor!, que mani el mercat. Al capdavall, el que ara es porta en política, i en tot, és el neoliberalisme antiestatista. Desregulem també la llengua: que cadascú parli com li doni la gana. Ni subsidis o ajuts socials als vulnerables, ni legislacions a favor del clima o de la dona, ni suport als idiomes amenaçats. Què punyetes, que s’espavilin. Viva la libertad, carajo!, com diu el Milei.
A les Illes i el País Valencià ja ho tenen clar. El tàndem PP-Vox està fent bona feina desprotectora, per no dir destructora. Ho tenen fàcil: com ha advertit la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Verònica Cantó, queden entre 5 i 7 anys per evitar que el valencià entri en una situació tècnica de no retorn. És a dir, una dècada més i la normalitat serà total, amb el català reduït a cosa de vells i lletraferits, de nacionalistes reclosos i romàntics, que és com ens pinten. Tant se val que els autèntics bilingües o trilingües siguem nosaltres.
A Catalunya potser costarà una mica més, però el camí està traçat. Els joves són l’avantguarda del canvi de llengua, no hi veuen problema, tots els idiomes són bonics i respectables, no? Buenu, potser uns més que altres.¿I la història d’imposicions i prohibicions amb el català? Doncs això, història. El present és el que compta, la realitat és com és. En castellà ens entenem tots. El català divideix, l’espanyol uneix. Pel que es veu, una subliminar mentalitat utilitària i asèptica que també comença a calar entre els infants dels caus i els esplais. Sort en tenim de tiktokers com l'Ayub Borbata que, sense manies i amb simpatia, descobreix catalanoparlants als concerts del Morad.