El català i la docència universitària
En el món universitari el professor que ha supervisat una tesi doctoral s’anomena de vegades el “pare acadèmic” del nou doctor (amb les adaptacions de gènere corresponents si és una professora supervisora o una nova doctora). El terme s’originà als països germànics, on es parla de “Doktorvater” (o de “Doktormutter”).
En l’àmbit matemàtic, entès en un sentit ampli, tenim la nostra genealogia acadèmica a internet gràcies al Mathematics Genealogy Project. Més enllà de documentar l’evolució històrica de la disciplina i dels focus del saber en cada moment, aquest projecte també permet de veure en quines llengües s’ha fet ciència al llarg del temps. Jo vaig escriure la meva tesi doctoral en català, tot i que les contribucions que hi recollia les havia publicades en anglès en revistes i en congressos internacionals. Entre els meus 20 fills acadèmics directes, dos també van escriure la tesi doctoral en català i la resta en anglès. Mon pare acadèmic la va escriure en castellà, mon avi i mon besavi ho van fer en anglès, els cinc avantpassats anteriors (un d’ells el cèlebre matemàtic David Hilbert) la van escriure en alemany i un avantpassat més enrere (és a dir 9 generacions anteriors a mi) la va defensar en llatí l’any 1853 a Berlín. Més enrere d’aquest, totes les tesis doctorals dels meus ancestres són en llatí.
L’exemple de la meva família acadèmica és il·lustratiu. Des de l’Imperi Romà fins a l’Edat Moderna el llatí va ser la llengua de la ciència, i a partir del segle XVII va anar cedint terreny a les llengües nacionals. Durant la segona part del segle XIX i gairebé fins a mitjan segle XX, va haver-hi una competició entre els grans estats nació per imposar el francès, l’anglès o l’alemany en el món científic. A partir del 1945, amb el sorgiment dels EUA com a superpotència, l’anglès va guanyar la partida en el món occidental, i amb la caiguda del Mur de Berlín ha esdevingut definitivament el nou llatí de la ciència, tot i que en el camp de les humanitats el seu domini és una mica menys abassegador.
Amb aquest panorama, és lògic i coherent que les universitats facin servir sobretot l’anglès en els estudis de doctorat. També té sentit que l’anglès tingui una presència substancial en els estudis de màster, en la mesura que són estudis que competeixen globalment, amb estudiants internacionals i amb estudiants locals que marxaran fora un cop obtinguin el màster, alguns d’ells a fer estudis de doctorat.
Ara bé, ¿en quina llengua es fa la docència de grau en els diferents països europeus? A Escandinàvia i als Països Baixos, l’anglès guanya terreny i comença a ser majoritari també en els graus, però la llengua del país és indiscutible en les etapes preuniversitàries. En canvi, a Alemanya, França, Àustria, Itàlia o Grècia, predomina clarament la llengua pròpia en els graus. A l’Espanya no catalana, els graus es fan pràcticament tots en castellà (i gran part dels màsters també). Fora d’Europa, el Quebec neda a contracorrent sense manies en l’oceà anglòfon nord-americà, amb 15 universitats francòfones per 3 d’anglòfones.
Quina és l’alternativa més raonable a Catalunya? En un article recent, el professor Moreso veia imprescindible mantenir la presència del castellà al costat de l’anglès en tota la docència universitària, per mor d’atreure estudiants de l’Amèrica Llatina i de facilitar acords d’intercanvis internacionals. Ara bé, si no es garanteix l’espai del català als graus, és probable que cada cop hi sigui menys present. En l’article al·ludit, es proposava com una mena de contrapartida de traduir al català els manuals més prestigiosos de les diferents disciplines. La pregunta que sorgeix és qui farà servir aquestes traduccions si el català tendeix a desaparèixer de la docència universitària. I si no és útil traduir manuals al català, són dubtosos l’interès intel·lectual i l’interès comercial de fer-ho, oimés quan en moltes disciplines els manuals s’han d’actualitzar sovint. Diria que aquesta via porta a l’enterrament del català com a llengua de ciència.
El meu parer és que els estudiants del nostre país han de tenir l’opció de cursar els estudis de grau en català, amb algunes assignatures en anglès que arrodoneixin el seu domini preuniversitari d’aquesta llengua fins a un nivell B2. Si hi ha molts estudiants llatinoamericans (o de l’Espanya no catalana), es poden obrir grups en castellà d’alguns ensenyaments o assignatures, però sempre garantint que n’hi ha prou en català per absorbir tothom qui vulgui rebre docència en la nostra llengua. Si la presència d’estudiants no catalans és relativament reduïda, sempre es pot recórrer als cursos ràpids i gratuïts de català que ja ofereixen les universitats i que en poques setmanes capaciten un jove universitari per seguir una classe en català. La nostra és una llengua romànica que, afortunadament, no és difícil d’entendre per a algú amb la ment oberta. La globalització dels ensenyaments universitaris pot i ha de ser compatible amb el dret d’estudiar en la llengua pròpia del país.
