El català i l’esperança dels suburbis

Si convenim, com proposava en un article anterior (“Qui salvarà el català?”, 2/12/22), que l’anàlisi de la salut social del català no pot fer-se sense una adequada consideració de factors com l’impacte de la immigració o el component de classe, podem acordar també que per abordar la situació present ens és útil tenir en compte el que va passar amb l’altra gran onada immigratòria, la dels anys 1950 i 1960, provinent en aquell cas de l’interior i el sud d’Espanya. 

 Aleshores la reflexió de la societat catalana va cristal·litzar en un llibre cabdal, Els altres catalans (1964), obra d’un escriptor, Paco Candel, ell mateix fruit d’una altra immigració, la dels anys 1920: provinent de la zona castellanoparlant del País Valencià, la seva família s’havia instal·lat a les barraques de Montjuïc i, després, a Can Tunis. Una zona de frontera que ell mateix va retratar en un llibre, de títol ben explícit, Donde la ciudad cambia su nombre (1957), que encara fa de bon llegir. A Candel li preocupava extraordinàriament que els immigrants fossin vistos com una societat a part, i advertia, en el seu assaig fundacional, que “potser formen un món a part, no pas perquè no són catalans sinó perquè pertanyen a les classes més baixes de l’escalafó social”; el seu assentament a la perifèria de les ciutats feia que “immigrants i suburbi venen a ser el mateix”. I insistia: “Formen més societat al marge els immigrants [...] en la seva misèria i en la seva injustícia més que no en la seva catalanitat o manca de catalanitat”. Per això mateix, “no l’immigrant en si pel fet de ser immigrant, sinó les grans zones suburbanes pel fet d’ésser zones de pobresa, seu del món del treball i del proletariat, constitueixen una societat a part, d’esquena a la ciutat i a la gent del país”.

A diferència d’alguns discursos, minoritaris, d’aleshores i d’ara, el de Candel era un llibre esperançat. Seixanta anys enrere, gosava vaticinar que “en el curs de les dues generacions venidores —potser en caldran més— la catalanitat passarà a mans d’aquests altres catalans”, els quals “es veuran cridats a una curiosa tasca: la revaloració de la novíssima Catalunya.” Aleshores, concloïa, “Catalunya s’haurà salvat un cop més”. Probablement, la Catalunya “novíssima” de Candel ha trobat més dificultats de les esperades a construir-se: l’ideal d’una “Catalunya ciutat” no ha impedit la pervivència del suburbi, i la desigualtat creixent de la nostra societat dificulta el funcionament de l’anomenat “ascensor social”, que és un element bàsic perquè la gent que prové de la immigració acabi trobant el seu lloc dins la societat catalana i adoptant també (sense cap necessitat de renunciar a la d’origen) la llengua catalana com a seva. 

Al respecte, i això sol estar absent de les profecies catastrofistes, en les últimes dècades s’ha assolit una bilingualització efectiva de la població castellanoparlant. Aquest és un enorme avenç respecte a l’època de Candel. Per això mateix, resulta erroni, i contraproduent, identificar la immigració com una amenaça per a la llengua catalana. De fet, Andreu Domingo sosté, amb raó, que “l’amenaça més gran per a la llengua catalana no es deu al nombre de castellanoparlants que hi han arribat [a Catalunya] gràcies a les migracions, ni per aquells que entre els seus descendents han conservat el castellà com a llengua materna”, sinó que és causada, essencialment, “per la dependència d’un estat espanyol on l’oficialitat lingüística per al conjunt del territori és només monolingüe, i on el nacionalisme que el sustenta imposa el castellà com a llengua comuna, forçant la subordinació cultural sotmesa a un menysteniment sistemàtic” (Catalunya al mirall de la immigració, L’Avenç, 2014). 

Catalunya és, constitutivament, un país fet per la immigració, que és un element central de la seva identitat com a país. L’onada arribada en la dècada del 2000 és molt diferent de l’anterior, en primer lloc pel component internacional, però també perquè s’ha repartit més uniformement pel territori i, sobretot, perquè agafa la societat catalana molt més ben preparada per fer-hi front, amb eines com l’escola en català o les polítiques urbanístiques i d’habitatge que aleshores no tenia. La insuficiència d’aquestes eines és, sens dubte, a l’arrel de l’angoixa amb què alguns viuen el moment present. Però tothom qui vulgui “salvar el català” no hauria d’oblidar la lliçó candeliana, i la seva esperança que els suburbis deixarien de ser, algun dia, allà on la ciutat canvia el seu nom.