El català i la fractura social

Qualsevol catalanoparlant de les Balears sap que és una carambola que li contestin en la seva llengua en una botiga, en un restaurant i també al centre d’atenció primària. Sap que depèn d’un parell de casualitats: si la persona a la qual s’adreça ha nascut a les Illes, si hi ha estat escolaritzada, si la seva llengua familiar és el català, si és de fora i l’ha volgut aprendre i, sobretot, sobretot, encara que tot això sigui un sí i pugui parlar-lo sense cap dificultat, tot depèn de si vol o no vol fer-ho, perquè en la immensa majoria dels casos les empreses privades de les Balears no tenen el català, una de les dues llengües oficials, com a requisit. El nou Govern del PP no el mantindrà com a requisit per accedir a la funció pública, així que serà una xamba que et toqui una metgessa o una tècnica de l’Administració amb qui puguis mantenir una conversa en català. I serà així durant dècades, perquè cada fornada de funcionaris que arriba a l’Administració sense un requisit lingüístic són 30 anys que seran exclusivament castellanoparlants. Això canvia molt les coses, fins i tot pot canviar definitivament la història d’aquesta terra i, òbviament, la nostra cultura. Pot canviar la història perquè canvia la convivència. No es pot obviar que si els milers i milers de persones que han arribat fa poc a les Illes no senten que el català és necessari per a la seva integració social, per a l’escolarització dels fills, per accedir a una feina pública, per descobrir millor la cultura del lloc on viuen, tampoc faran més esforç que el de conèixer el castellà. I la fractura social serà encara més gran. I això que no hem parlat de les actituds lingüístiques, quan les d’hostilitat cap al català de les Illes, que tots hem viscut, ara tenen via lliure.