El català, el gaèlic i el complex espanyol

Pedro Sánchez continua practicant un joc perillós quan s’admira de “com està Catalunya avui i com estava fa quatre anys, incendiada!” És molt poc responsable confondre l’absència de contenidors cremats amb tenir un problema solucionat, o confondre pactar amb Esquerra amb dialogar amb Catalunya. Dels indults no se’n pot viure eternament.

Al seu voltant, la música és desoladora. A El Diario Vasco li pregunten a la ministra portaveu, Isabel Rodríguez, si “Espanya haurà de reconèixer algun dia que és plurinacional”. I contesta: “Un altre debat per a l’Acadèmia, els constituents van fer un gran esforç el 78. Serà difícil superar ja aquest pacte que parla de nacionalitats i regions”.

Al contrari, seria molt fàcil donar contingut a un pacte merament nominal i que continua igual de buit que fa 43 anys. ¿Com creu el govern espanyol que ens podem empassar el greuge comparatiu que significa que el gaèlic sigui llengua oficial de la UE amb dos-cents mil parlants? Felicitats als irlandesos, que veuen que el gaèlic, llengua que ocupa l’última posició en la llista de llengües oficials de la UE en nombre de parlants, és idioma de ple dret, però, vist des d’aquí, resulta que ja són dotze les llengües que són oficials i són menys parlades que el català.

Si només una Catalunya independent pot portar el català a Europa, a quina conclusió vol que arribem els catalanoparlants? Després, els socialistes fan discursos que el català no pot ser la llengua dels independentistes només. Doncs endavant, portant l’oficialitat del català a Europa tenen una magnífica ocasió per demostrar-ho.