Quan un català guanya

Finalment, el Manchester City va guanyar la Champions. I amb aquesta Copa d’Europa, Guardiola ha sumat 35 títols en 14 temporades i és el primer entrenador que guanya dos triplets.

Vegem algunes reaccions en mitjans espanyols: ja era hora, després de dotze anys de fracassos; només faltaria, amb els diners que s’han gastat; el gol de la victòria l’hi va marcar Rodrigo, un jugador espanyol; Guardiola és el segon a la llista d’entrenadors amb més Champions, darrere Ancelotti i empatat amb Zidane...

Comentaris com aquests desborden el que seria una raonable línia editorial i fins i tot desborden el que seria un simple conreu del nínxol de mercat dels fanàtics convençuts. I tot per una senzilla raó: que Guardiola sigui del Barça, i que sigui un català que exerceixi com a tal, se’ls fa molt coll amunt, però el que no poden suportar és que sigui un català que guanyi. I que guanyi vol dir que fa quinze anys que els toca la cara a dues mans i a domicili, als camps i a les rodes de premsa.

I d’aquí la reacció perplexa que va definir Espriu i va cantar Raimon: “Quan el centre del món queda tan lluny de tu que, honestament, comences a saber que no ets ningú, para’t per un moment i venta al primer nas un cop de puny”.

Aquesta és la lliçó d’interès general de cert periodisme esportiu: saber que només parlaran bé de tu quan estiguis vençut, comprendre que la seva opinió està dirigida a destruir la teva autoestima i concloure que d’aquest fang només se’n surt amb feina ben feta i victòries, d’aquelles que permeten acomiadar les visites tot desitjant-los un bon viatge de tornada a Espanya.