Regidor de Cultura de PalmaMolt poques veus podran negar que a hores d’ara s’ha desencadenat una onada uniformitzadora de l’Estat que no es veia des de fa dècades, i la primera que els més joves hem viscut. Davant aquesta onada, vull deixar clar que per a mi fer feina pel català a Mallorca i la seva normalització continua essent una causa justa, noble i, sobretot, democràtica. Per això, ja poden venir Manuel Valls o Inés Arrimadas a fer pedagogia i dir-nos el contrari, perquè no ens faran canviar d’opinió ni a mi ni tampoc a la majoria dels demòcrates.
No és cap disbarat plantejar la hipòtesi que si no contrarestam aquesta intenció ‘harmonitzadora’ la nostra llengua pot acabar essent una peça de museu, com gairebé ho són l’occità, el gaèlic o el bretó. El cas d’aquest darrer idioma és especialment greu, si es té en compte que ha perdut la meitat de parlants durant el segle XX i és segurament la llengua europea que està més en perill d’extinció. França, en molts aspectes exemplar, mostra una manca de sensibilitat evident en aquesta qüestió i sembla que continua essent un model per als jacobins espanyols.
El consens a què es va arribar en els anys vuitanta i noranta, acceptat pel mateix Partit Popular i construït sempre damunt el sacrifici dels altres, ara s’esquerda. La Constitució, l’Estatut d’autonomia i la Llei de normalització lingüística varen ser unes primeres passes en la construcció d’un pluralisme lingüístic que permetia certa esperança després de quasi tres-cents anys de declivi, però tot plegat trontolla. Les consideracions i decisions de la Sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional contra diverses disposicions lingüístiques de l’Estatut de Catalunya marquen un canvi de tendència i la posada en marxa d’una causa general contra el català per part de l’Estat.
L’Estatut retallat pretenia simplement establir que el català és la llengua preferent de l’Administració, la que s’hi ha d’emprar de manera habitual, com a conseqüència de la seva condició de llengua pròpia de Catalunya. La interpretació restrictiva del Tribunal Constitucional ha obert debats que ja s’havien superat i s’ha convertit en una autèntica capsa de Pandora. Davant això, davant un estat insensible, continuarem afrontant les dinàmiques de substitució lingüística gràcies, sobretot, a la ciutadania, a les seves entitats –en especial l’OCB– i a les institucions que s’han compromès a recuperar la plena normalitat de la nostra llengua.
Un exemple ben destacable d’aquest compromís és la trobada de dinamitzadors lingüístics municipals que va tenir lloc a Alcúdia el passat 25 de setembre. Aquesta iniciativa, sorgida dels tècnics municipals del Servei d’Assessorament Lingüístic de Palma i del Servei de Normalització Lingüística d’Alcúdia, ha rebut el suport d’ambdós ajuntaments, del Consell i del Govern. L’objectiu és que la trobada es reediti i es converteixi en un espai de treball per a la coordinació i l’intercanvi d’experiències entre persones que ajuden a fer realment efectius els drets lingüístics d’aquesta terra.
En el cas de Palma, la capital, la porta d’entrada de totes les llengües, cultures i costums en aquesta illa, la feina d’aquests anys des de l’Ajuntament ha estat difícil i a contracorrent en molts de casos. Iniciàrem la legislatura amb només 500 euros que havia pressupostat l’anterior equip de govern per a normalització lingüística, els quals ni tan sols s’havien gastat en el primer semestre de 2015. A més d’augmentar aquesta minsa dotació, just iniciar el seu mandat el nou Ajuntament va adoptar dues mesures importants i sense cost afegit: restablir el Reglament municipal de normalització lingüística, derogat en part per una instrucció del batle anterior, i convocar els Premis Ciutat de Palma només en català. En el primer cas es tractava d’assegurar l’ús majoritari del català a l’Ajuntament, tal com preveu el Reglament; en el segon, de recuperar uns Premis que durant gran part de la seva història havien estat en català i així continuar prestigiant aquesta llengua.
Més enllà d’accions i programes concrets –que són necessaris– l’important és que la normalitat lingüística municipal i la promoció de la llengua siguin transversals, és a dir, assumides per totes les àrees de gestió municipals, i mantinguin la continuïtat. Per això, després d’aquestes primeres mesures n’hem aplicat d’altres com incorporar clàusules lingüístiques a la contractació pública, coordinar les àrees i els organismes municipals pel que fa a política lingüística, establir una línia de subvencions per a activitats de promoció de la llengua, donar suport al teatre i la música en català, difondre l’oferta de cursos, etc.
Es tracta, en definitiva, de garantir els drets dels catalanoparlants mantenint la normalitat lingüística de les institucions i col·laborant a fer possible que els ciutadans puguin viure en català a tots els àmbits. Com que és una causa justa, per a mi contribuir-hi és un deure i una satisfacció.