El català de Netflix
La notícia és que Netflix ha incorporat al seu catàleg la seva primera pel·lícula infantil en català. Es refereix al compromís anunciat per la plataforma el passat mes de març, pel qual doblarà i subtitularà a la nostra llengua setanta noves sèries i pel·lícules cada any, perquè el film en qüestió, titulat El monstre marí, és una pel·lícula d’animació de producció nord-americana parlada originalment en llengua anglesa.
Aquesta primera pel·lícula infantil doblada al català s’afegeix a una quinzena de títols per a públic adult que, hores d’ara, la plataforma ja ha subtitulat al català. Malgrat que la notícia pot semblar força engrescadora, la veritat és que amaga diversos esculls que cal no passar per alt. En primer lloc, el compromís de Netflix, qui assumeix el cost tant del doblatge com del subtitulat de les prop de 200 hores de continguts anuals en català, s’ha produït com a resposta a les negociacions mantingudes amb la Generalitat de Catalunya arran de la polèmica generada per la Llei de l’Audiovisual del Govern Espanyol on les llengües cooficials eren clarament marginades. Així doncs, es tracta d’un compromís polític subscrit amb una empresa sotmesa exclusivament a la lògica del diner. Els interrogants que sorgeixen aquí són obvis: es tracta d’un compromís durador? De quants anys estem parlant? És un compromís impermeable als avatars dels escenaris polítics venidors?
Per una altra banda, la plataforma ha anunciat que els continguts adults seran subtitulats mentre que els infantils i familiars seran doblats. El perquè d’aquesta diferenciació s’explica per la tradició de doblatge que tenim al nostre país, malgrat que el sector fa temps que denuncia la seva precarització. La veritat és que som un públic avesat al doblatge, sobretot perquè aquí els continguts infantils són tots doblats sense excepció i, per tant, no contribueixen a formar espectadors amb avidesa pel subtitulat. Tot això, malgrat que existeixen estudis que demostren que els països que doblen les seves pel·lícules tenen un pitjor nivell d’anglès. Aquest apunt sobre el doblatge ens porta al segon escull de les intencions de Netlfix: quin és el compromís real de la plataforma amb els continguts en versió original catalana? Existeix aquest compromís que no només aportaria més títols en català sinó que contribuiria a enfortir el nostre sector audiovisual i, de retruc, a expandir la cultura pròpia?
Sembla que la plataforma ha verbalitzat aquest compromís de forma informal tot i que la Llei de l’Audiovisual l’exclou finalment de l’obligatorietat de complir la quota mínima del 6% en produccions pròpies en llengües cooficials pel fet de tenir seu fiscal fora de l’estat Espanyol. La consellera de cultura de la Generalitat, Natàlia Garriga, també ha expressat que la seva intenció és negociar amb totes les plataformes, no només Netflix, per tal que entrin en la coproducció de continguts catalans. Paral·lelament, el Departament de Cultura ha tret dues línies de subvencions específiques per a sèries i llargmetratges de ficció en llengua catalana. Tanmateix, tot plegat ve rodejat d’una gran incertesa. Actualment, podem trobar unes sis produccions catalanes en versió original catalana al catàleg de Netflix. Aquesta dada és terrorífica i empobridora perquè constata que els continguts originals en català segueixen essent una raresa enmig d’un gran oceà, dominat per tempestes vàries. Alhora ens fa pensar que sense el compromís i l’incentiu polític la producció audiovisual en català quedaria reduïda a unes poques obres aïllades. I com més hi penso, menys sentit li veig. L’exemple recent d'Alcarràs ho explica molt bé. És el cas d’una pel·lícula parlada en català perquè el que explica té sentit que sigui parlat en català, no pas perquè hagi estat artificialment empesa a ser parlada en aquesta llengua i tampoc perquè hagi estat doblada. I es tracta d’una pel·lícula que va triomfar al festival de Berlín i que ara viatjarà arreu del món. De mentre, seguim produint films i pel·lícules que de forma artificial parlen en castellà, per complir requisits econòmics de finançament i producció, que no tenen cap impacte vertader dins de la indústria audiovisual més enllà del consum ràpid que passa a ser oblidat. Però justament, enmig de tantíssima producció audiovisual a nivell internacional, penso que el públic necessita pel·lícules autèntiques, honestes, parlades amb l’idioma que li correspongui per la història que s’estigui explicant. I això és, o hauria de ser, una petició social, abans que una guerra política. I, per descomptat, per a l’audiovisual parlat en català, també.