Contra el català, obsessivament
És de lectura ben interessant el reportatge de Roger Palós en aquest diari sobre les entitats espanyolistes que actuen contra l'escola en català tant a Catalunya com al País Valencià i les Balears. Societat Civil Catalana (amb els seus derivats: Societat Civil Valenciana i Societat Civil Balear), Escuela de Todos, Asamblea por una Escuela Bilingüe o Hablamos Español es dediquen a combatre l'ensenyament del català i en català als Països Catalans, una realitat que segons ells no existeix, però els territoris o les comunitats que en formen part sí que curiosament tenen en comú el fet de tenir el català com a llengua pròpia (al reportatge, fa gràcia la presidenta d'Escuela de Todos, Ana Losada, quan diu que tenen implantació sobretot a Catalunya, el País Valencià i les Balears perquè “la situació és molt més complicada”: la “complicació” hem d'entendre que és el fet que la gent hi parla català).
Com a entitats, tota aquesta gent (n'hi podem comptar també algunes de locals, com Lo Rat Penat al País Valencià o la Fundació Jaume III a les Balears) també tenen coses en comú: la primera i fonamental, ja ho hem dit, és la lluita contra la llengua catalana, que de manera organitzada duen al terreny polític, jurídic i social. Una altra és l'opacitat del seu finançament: atesa la seva minsa representativitat social i escassa capacitat de mobilització, es fa difícil saber d'on treuen els recursos per a la seva considerable activitat, sobretot la que duen a terme als jutjats. Tenint en compte que es passen la vida denunciant suposats chiringuitos del català, valdria la pena que s'obligués aquestes entitats tan castisses a la transparència pública i la rendició de comptes. Comparteixen també, en fi, la falsedat dels seus plantejaments. Totes parteixen de dos pressupòsits fonamentals: u, el castellà està perseguit o arraconat a Catalunya, el País Valencià i les Balears, en “benefici” del català (fals: la situació és justament la inversa, i òbviament perseguir i arraconar llengües no és mai un “benefici” per a ningú); i dos, al País Valencià i a les Balears el “català” amenaça de substituir el “valencià” o el “mallorquí” (o el menorquí, l'eivissenc, el formenterer, i tot el ric ventall d'idiomes que es veu que parlem a les Balears). De moment no es coneix cap cas de cap alumne català, valencià o illenc que no sàpiga castellà. Tampoc de cap infant de Burjassot o de Felanitx que de sobte s'hagi posat a parlar com si fos de Tremp o del barri de Sants.
Fa pocs dies, el TSJC no perdia ocasió d'ordenar a dotze escoles catalanes el manteniment de l'absurd 25% de castellà. Com que actuar contra una llengua (i encara més: contra el dret a estudiar en la llengua pròpia del país) no té cap sentit pedagògic ni cap conseqüència positiva per al conjunt de la societat, sinó que és una forma evident d'agressió, hem de concloure que la motivació (i el finançament) és la pura i simple convicció del nacionalista que odia la llengua dels altres. Passen els anys, passen les generacions, i d'aquí no en surten.
