El català, una qüestió de drets

Molts lectors de l’ARA devien reaccionar amb sorpresa, i fins i tot amb una certa dosi d’incredulitat, davant la notícia que el ministeri de Cultura francès –a través d’una eina anomenada Baròmetre de les Llengües al Món, que n’estableix la importància relativa a partir de l’anàlisi de tretze factors– situava el català com la dotzena llengua més influent del planeta, molt per davant de la posició que li correspondria pel seu pes demogràfic. Aquest reconeixement per part d’una institució governamental francesa, que és ben paradoxal si pensem que la República Francesa ha fet tot el possible per erradicar la llengua catalana de sòl francès, no és, però, un cas aïllat. Amb un exemple en farem prou, em penso: en el món digital, una empresa internacional concreta, però que no deu ser pas l’única, ofereix un programa de software de transcripció automatitzada (és a dir, que converteix una intervenció oral en un escrit) capaç de transcriure en 38 llengües de les que es parlen al món, el català entre elles. Amb una remarcable singularitat a ressaltar: de les 38 llengües, el català és l’única que no és oficial d’un estat.  

Aquesta és la pedra de toc de la situació actual del català: el nostre problema no deriva tant del caràcter minoritari de la llengua sinó de la seva condició de llengua subordinada. De fet, si atenem el primer factor, el català té un nombre de parlants comparable al d'altres llengües europees i, a més, una presència a internet que, com demostra la consideració del baròmetre francès i de l’empresa informàtica, el situa molt més amunt d’altres llengües més parlades. El que és determinant, i el que en condiciona la feblesa que percebem i que ens amoïna, és precisament el seu caràcter subaltern. Des del punt de vista dels drets civils, és escruixidor el menysteniment jurídic i legal, però també simbòlic, a què l’estat espanyol sotmet el català. La Constitució del 1978, a més d’establir a l’article tercer l’obligatorietat de conèixer el castellà per oposició al dret a conèixer (en els seus territoris respectius, no pas en el conjunt de l’Estat) les altres llengües cooficials –és a dir, introduint una primera i primordial discriminació des de l’inici–, deu ser un cas únic en la història del constitucionalisme occidental que parla de la “riquesa” de les “distintes modalitats lingüístiques d’Espanya” com un “patrimoni cultural” a respectar i protegir. ¿Com si fossin l’Alhambra de Granada, la catedral de Burgos o l’obra de Gaudí, declarades per la Unesco com a patrimoni cultural? I és que el vocabulari triat pels redactors de l’article tercer és absolutament revelador de la concepció que té l’estat espanyol de les llengües altres que el castellà. Així, el text de la Constitució no diu pel seu nom (és a dir, amaga) quines són aquestes “altres llengües espanyoles”, que són presentades, a més, explícitament com a modalitats, és a dir, variants en el fons d’una única manera de fer, de pensar i de parlar: l’espanyola.    

El caràcter subordinat de la llengua catalana, fruit de la manera com s’ha concebut i construït històricament l’estat nació espanyol, es veu així reforçat, ja en el Títol Preliminar, per la Constitució del 1978. I és el que explica que la llengua catalana no pugui ser utilitzada a les Corts espanyoles. O que no pugui tenir, per l’explícita oposició de l’estat espanyol, caràcter de llengua oficial a la Unió Europea –on, en canvi, són oficials llengües com el maltès, parlada per a penes mig milió de persones–. És a dir, que a Europa la mida no importa. El que és determinant és l’estatus legal. Aquesta és la lliçó a extreure. (L’altra lliçó és la que el nacionalisme espanyol es nega a acceptar: si vols tenir una llengua oficial, t’has de convertir en estat independent.)

La llengua catalana s’enfronta a reptes d’una envergadura molt considerable. Llengua demogràficament feble (però no tant), llengua minoritària dins el seu propi domini lingüístic, llengua minoritzada per un estat que encara somia en fer com va fer França: convertir les antigues nacions en “províncies”. Per això és fonamental situar el català com una qüestió de drets, de drets civils. A parer meu, el que cal és combatre la persistent asimetria que estableix el marc jurídic i legal espanyol: perquè aquesta asimetria –una llengua d’obligat coneixement i unes altres que no cal ni esmentar pel nom– és una gran anomalia democràtica, incompatible amb el món d’avui, que sap que no pot seguir negant-se a reconèixer els drets de les minories.