Saber català per fer de zelador

Torna a haver-hi conflicte pel requeriment de conèixer uns mínims de català per fer feina a la funció pública. En aquesta ocasió, un grup de zeladors que van ser exclosos del borsí d'interins perquè no podien acreditar la capacitació lingüística necessària per poder optar a la plaça. Al·leguen que 2.500 persones van ser afectades de no poder presentar-se a oposicions de zelador per aquesta causa, i cerquen, amb els seus advocats, els pretextos jurídics més enrevessats que els permetin provar d'embellir una realitat pura i simple, i també bastant lletja: que, senzillament, pensen que n'hi ha més que a bastament de saber el castellà, i no els dona la gana de conèixer el català. És més, bastants d'ells manifesten veritable aversió a la idea no ja de saber català, sinó fins i tot que la gent se'ls adreci en aquest idioma.

A més de llengua oficial –juntament amb el castellà–, el català és també llengua pròpia de les Balears, tal com estableix l'Estatut d'Autonomia. El castellà no ho és, de llengua pròpia, perquè no ho ha estat mai: la llengua de les Balears és i ha estat, de sempre, la catalana. Podem denominar-la mallorquí, menorquí, eivissenc, perquè són les seves denominacions col·loquials, però el català és (repetim-ho) llengua oficial, i també pròpia, de les Balears.

Establert això, és fàcil de comprendre que l'obligatorietat de conèixer (almenys conèixer) el català per poder fer feina a la funció pública no és una qüestió opinable, ni negociable. Forma part de les qüestions bàsiques que no es discuteixen, com el respecte al codi de circulació, o a les normes elementals de convivència. No pots pretendre ser més espavilat que els teus conciutadans perquè et passen coses estranyes, com ara estar en contra de la diversitat lingüística o negar-te a aprendre la llengua del país on vius (o de la comunitat autònoma, si la paraula 'país' et resulta massa forta) perquè tens ficada dins el cap una idea particular sobre la unitat d'Espanya. Dur el coneixement del català als tribunals, i que els jutges acceptin a tràmit una demanda amb un contingut que senzillament va contra dels fonaments de la cohesió social a les Balears, és una d'aquestes anomalies que fan d'Espanya un país amb una imatge peculiar a l'exterior. “A Espanya l'associen amb una llegenda negra”, es lamenten els nacionalistes espanyols sobre la idea que solen tenir d'Espanya els països amb democràcies més consolidades. Ser un país que no tan sols no fomenta ni celebra la seva pròpia diversitat lingüística, sinó que la deplora i fins i tot la combat contribueix bastant a aquesta negror.

En tenim un altre exemple amb les tasques per construir (crec que és la paraula adequada) la llei d'educació, en què la pressió de MÉS com a socis de govern ha tingut l'efecte positiu de salvar –o blindar, com se'n diu ara– el Decret de mínims del 50%. És llàstima que el PP hagi aconseguit introduir la consideració del castellà com a llengua vehicular, un subterfugi que intentaran utilitzar en el futur, com no, davant dels tribunals. Però s'ha de celebrar que el català sigui, a la llei, la llengua que 'ha de ser', mentre que el castellà 'pot ser' la llengua de l'ensenyament. No pot ser d'una altra manera. I no es pot tenir una plaça a l'administració –ni de zelador ni de cap altra cosa– sense un coneixement suficient del català. No hi ha discussió que valgui sobre aquesta qüestió. No voler aprendre català, a les Balears, és una falta de respecte greu contra els propis conciutadans, i naturalment no és una actitud acceptable en algú que ha d'atendre els contribuents que li paguen el sou.

Sebastià Alzamora és escriptor