Catalangate o discreció 3.0

“No derrotes por el canuto”, en l’argot compartit entre policies i lladres, significava “No diguis res comprometedor per telèfon”. Rescato aquesta història de la intromissió ara que assistim al vergonyós espectacle de lesa democràcia de l’espionatge a més de seixanta polítics catalans.

La policia del franquisme reciclada a policia de la Transició reciclada a policia constitucional, conjugava amb molta propietat derrotar per cantar o parlar pels descosits. Quan, durant l’any 1991, vaig estudiar els arxius de la Brigada Social, vaig constatar documentalment el que els militants de la clandestinitat antifranquista ja sabíem: que intervenien telèfons. Hi havia atestats en els quals fins i tot constaven els números, com ara en els seguiments que van fer per sabotejar la primera sessió de l’Assemblea de Catalunya a Josep Andreu Abelló, Joan Colomines, Antoni Gutiérrez Díaz, Marià Vila-Abadal i Joan Reventós. A les transcripcions de les converses, el primer delicte que hi anotaven si era el cas era que “hablan en catalán”, i naturalment les traduïen, a vegades amb expressions que, tot i que allò era per posar-se a plorar, feien plorar de riure: “Pompeyo Fabra”, “Los grises nos zurraron”, “El apeadero de San Cucufate”, “Viva Cataluña libre”...

Els militants de la clandestinitat estaven alertats que de cap manera s’havia de “derrotar por el canuto” i, per tant, s’usaven noms de guerra, els telèfons s’anotaven en clau a les agendes, canviant els ordres numèrics o entaforant-los en xifres de més dígits, no es donava mai una cita sinó una contrasenya que portés a un lloc convingut i les frases que avui en dia el cinema i les sèries ja han estandarditzat, com ara “L’olla ja bull”, “Ha arribat el paquet”, “El peix és al cove” o “Quedem a ca la tieta”. El PSUC va arribar a editar un manual de comportament clandestí, escrit a quatre mans per dos grans experts, Gregorio López Raimundo i Miguel Núñez.

A la Transició, la bòfia havia d’anar amb compte si més no per salvar les aparences en plena fase de canvi de color d’uniformes i de sigles: la Brigada de Investigación Social (BIS) va passar a ser la Brigada de Información, però van mantenir en nòmina els mateixos agents i als mateixos despatxos. Aleshores, per fer una escolta telefònica calia una ordre judicial i no gaires magistrats hi estaven disposats quan s’estaven fent un lífting.

Si aquella policia en trànsit necessitava punxar un telèfon però no tenia ordre judicial per fer-ho a través de la Telefónica, activava un equip d’experts que intervenia les connexions als terrats o a les línies de cablejat, o fins i tot es feien passar per treballadors de la companyia, entraven a les cases i pinçaven l’auricular o la caixeta domèstica. Sé el cognom de l’inspector que els manava i, com que era pintoresc, els agents al servei d’aquesta comesa eren coneguts per una derivada sarcàstica d’aquell cognom semànticament alt en triglicèrids.

La nova policia autonòmica va crear un cos diguem-ne off the record, conegut també per un renom, els “mortadel·los” –en homenatge al còmic de còmics de Francisco Ibáñez–, amb funcions de servei d’intel·ligència i amb aparells de tecnologia israeliana, és a dir, del Mossad. Les seves missions eren defensives: protegir-se ells dels controls a què els sotmetien els homologats espanyols. Una de les joies era un sistema de missatgeria que evitava fins i tot parlar per ràdio.

L’Ertzaintza també estava preparada per encarar els nous reptes digitals, igualment amb tecnologia israeliana. A principis del nou segle XXI, un ertzaina altament especialitzat que vivia en una torre de control amb molta antena i pantalla ja em va aconsellar deixar el mòbil apagat fora de l’abast de qualsevol reunió sensible, a l’aire lliure, en una altra habitació o embolicat en paper de plata en funcions de Gàbia de Faraday. Quan vaig fer entrevistes al més alt nivell d’ETA, em van fer dipositar el mòbil en una caixeta metàl·lica d’aquelles de guardar diners, en una sala de màquines custodiada per un militant amb metralleta.

També em van aconsellar no tenir WhatsApp ni Facebook, molt vulnerables, com veiem dia sí dia no sense necessitat de pujar als graus més alts del poder, i vaig ser dels primers a comunicar-me per Telegram, tecnologia russa, que era motiu de rialla a compte de la fàcil crítica de la paranoia conspiratòria. Fins que van començar a caure les primeres punxades del Procés i Telegram se’m va inundar d’antics burletes que s’incorporaven a la missatgeria que protegeix millor la confidencialitat.

Sigui com sigui, estem sotmesos a la màxima exposició de controls diversos, anem en pilota picada per la via pública de les comunicacions i el consell “No derrotes por el canuto” segueix vigent tot i que la història aparentment li ha passat pel damunt. La sèrie Homeland, d’origen israelià –tot ha de passar per la més preuada universitat de l’espionatge—, ho explica diria que al detall, ficant-se als budells de la CIA, i també demostra que avui els que ostenten el poder de la informació pública i privada són l’autèntic deep state. Actuen autònomament quan volen i són capaços de fer trontollar sistemes democràtics acusant d’antidemocràtics governs als quals han desacatat o han fet responsables d’ordres que no han donat... Hem sabut que el president del govern espanyol i més d'un ministre també tenien orelles a les parets virtuals.

El Catalangate és un gravíssim atemptat contra les llibertats individuals que exigeix aclariments i responsabilitats. A més a més, caldrà que les persones adquirim l’hàbit de protegir-nos tant amb tecnologia com amb una discreció que ha malmès l’estimulació de l’afany de notorietat de les xarxes. Tornem al “No derrotes por el canuto”, això sí, discreció 3.0. Al seu article del proppassat dia 30, Enric Borràs explicava fil per randa com afrontar els espionatges d’última generació.